 |
| Cuenta los siglos con los dedos. |
Poca feina a la biblioteca. OBC de divendres a la tarda. Cafès a mig matí. Les dones de reprografia no paren de fer caixa. No puc parar d'escoltar una cançó de Rebeca. Estem apunt d'entrar al mes de desembre. El fred em fa ferides a les mans. Crec que és el primer cop que em passa.
D'aqui dos dies estarem cantant nadales. Jo cantaré els discs de villancicos de Manolo Escobar que hi ha a l'Spotify. La meva família potser no hi està d'acord.
Em queden dues setmanes per fer 22 anys. Des de quan se sap això? Los dos patitos? Què és aquesta broma tan gran?
El fet d'haver fet el batxillerat en quatre anys, el fet de ser del desembre, el fet de seguir escoltant els Backstreet Boys, el fet de que encara vagi amb pantalons acampanats, el fet de que miri Lecturas del 96, el fet de posar-me de foto de perfil les bessones de St Clare's, el fet de mirar Sexo en Nueva York ara, quan ja fa anys que es va emetre, el fet d'anar mentalment a la ESO... hauria de servir per no fer-me gran no? Vull dir, créixer i tot això. Que em creixi el cabell, els pits i les ungles. Però ja està. Aqui ningú parla de madurar.
