21 de febrer 2011

Voy a empezar por los bares

La vida és la vida i no canviarà.
Molt bé. Dilluns i aqui a casa meva tothom ha anat a treballar. Tinc un croisant de xocolata davant meu que ha aparegut no sé com però que és gegant i no me'l podré menjar tot. Lo fort és que em fa com mandra. M'estic bebent un cafè d'aquells solubles que sempre m'han semblat dolents i ara m'agraden. En fi, m'agrada el cafè soluble i em fan mandra els croisants gegants de xocolata. Molt normal tot. Sóc les 10.21 de la matinada  I em posaré a fer testos d'autoescola. He recordat que no he portat les fotos de carnet tot i que he tingut molts dies. Estupendu. Miraré pel·lis que me n'he baixat mil i miraré Infidels que vaig bastant atrassada.
Mentrestant twittejaré a la Nina, a Manu Guix i a Noemí Galera i els hi agraïré aquests 10 anys de felicitat. Ahir no vaig poder disfrutar massa de la gala perquè la connexió amb la web de telecinco es va bloquejar quan van dir els guanyadors i quan van cantar mimúsicaestuvoz. Així que fatal. A part vaig passar-me 5 hores que van semblar unes 500 a l'Auditori escoltant una gent que canta Gospel i celebraven deu anys. Twocats pel Gospel. Si, realment ens van tocar, i molt. Vaig arribar tardíssim a casa. Jo volia celebrar els deu anys d'OT però es veu que en aquesta vida no es pot tenir tot.
Ara, lo que si que es pot tenir és el que queda del sello de l'Apolo del divendres al canell esquerre, i el que queda del sello del Merlín del dissabte al canell dret. Això és vida.

17 de febrer 2011

Oh no! Qué voy a hacer si no estás!

Más, te quiero y quiero más.
Bé, suposo que arribat el punt en el que s'ha trobat la meva panxa ha sigut estrictament necessari volver a las andadas. Avui he tornat a fer Batuka. Els inicis d'aquest blog (recordem) vaig dir que em tornaria com Jéssica Expósito (risas enlatadas). En fi, ho trobava a faltar. Ara estic menjant una amanida de tomàquet, formatge light, olives i tonyina (una amanida de la qual podria menjar tota una família sencera).
A la cuina hi ha uns raviolis que no em menjaré (espera't!).
He de dir, ja que parlem de Jéssica Expósito i de Batuka, que els orígens de que aquesta gent es fes famosa va venir gràcies a un programa de televisió que aquest diumenge diu adéu per falta d'audiència.
Des d'aqui declaro la meva absoluta indignació i exigeixo un audímetre a casa meva. Això suposa una desgràcia per la humanitat. No sé com ho veieu però, Operación Triunfo és la vida.
Sabeu que sempre he defensat Gran Hermano i ho seguiré fent tot i que en sóc conscient que és telebasura. Telebasura que m'entreté, em fa riure i m'apassiona.
OT no és telebasura tot i que ara al CHAT es dediquin a jugar a beso, verdad o atrevimiento (joc odiat per mi mateixa des de los tiempos de antaño).  Però Telecinco és així, que hi farem.
No em posaré a defensar el format ni els programes musicals ni tota aquesta mandanga però, espero que tots els que penseu que preparar-se cançons en una acadèmia per defensar-les en una gala és telebasura estigueu mirant cada dia documentals d'ossos a la 2.
Bé, tocarà acceptar aquesta injustícia tan gran.
Després de veure el que acabo d'escriure crec m'estic convertint una mica a la pobre nena que defensa a Justin Bieber i que quan creixi morirà de vergonya.
Que os peten.

11 de febrer 2011

Si esto fuera una peli francesa, tu y yo acabaríamos casados

Y ella se llamaba Viernes.
És 11-02-2011 (tenia la nota mental de recordar aquest dia perquè és com molt graciós).

Ahir a la nit tenia moltes coses a dir al blog.
Bé, moltes coses tampoc, vaig fer una mena de oda a Johnny Depp que s'anomenava Fandandos ar Yoni però quan ho vaig veure publicat no em va acabar de fer el pes. Em vaig conformar amb pujar una foto al muro del Facebook i admirar-lo en dues línies.

Ahir estava amb l'eufòria de tornar de veure dues hores de riure màxim amb Goyo Jiménez al teatre Capitol. Ara són les cinc i algu de la tarda i en dues hores estaré treballant i encara vaig en pijama. L'eufòria no seria el que més em caracteritzaria ara mateix. A part, estic escoltant Octubre de Pastora i no és la cançó més animada del món, que diguéssim. No sabía bien, dónde estaba. No sabía bien, lo que buscaba. No sabía bien, lo que añoraba. Y se lanzó a correr a donde no la amaban. Tot i que Dolo mola bastant.

Avui és divendres. A mi els divendres m'encanten. Últimament no tant. Útimament no semblen divendres.
Porto dies reflexionant sobre el futur professional que m'espera. Que m'espera o que em vull plantejar.  Construeixo idees i després les desfaig. Tot això mentre miro Infidels, How I met your mother i Grey's Anatomy, i vaig a comprar al Condis i faig el ridícul quan intento lligar el carro i no puc, i em plantejo unes tres vegades al dia que hauria de comprar-me una tarjeta pel mòbil per poder-hi posar cançons.
Quan el meu Ipod va morir, em va fer tanta mandra comprar una tarjeta que ara he d'escoltar l'home que diu quina és la pròxima parada del metro.