27 de febrer 2012

Un petó, ja era de dia, en un carreró d'El Born

Si és de nit, alçeu la vista
Dilluns. 14 hores he dormit avui. No era la meva intenció. Vull mirar pel·lis i he de llegir lectures per classe. Es veu la diferència entre el vull i l'he de però la veritat és que a vegades em fa menys mandra llegir les lectures mentre vaig a classe que llevar-me d'hora per començar la llista immensa de cine que vull veure i no veig mai.
Segueixo mirant La Riera, Anatomia de Grey quan tinc el dia i How I Met Your Mother quan em ve la inspiració. Caso Abierto ja no puc trobar-ho a enlloc i em deprimeix enormement. També pot ser que no trobi res perquè la meva gràcia buscant enllaços és nefasta però m'hi he posat bastant en serio. Vull començar a veure Laberint d'Ombres en algun moment, pròximament, i donar la cara davant del malson que em va fer tenir por part de la meva infància: Gemma Aimerich a la meva finestra. A l'alçada del pànic que em feia imaginar-me que Jack Nicholson disfressat de Joker pogués passar pel passadís de casa meva. Per no parlar de la por que em feia quan a Cariño he encogido a los niños, Wayne Szalinski descobria l'escombra amb la que havia escombrat els seus fills. Uf déu meu, encara tinc esgarrifances només de pensar-ho. Puto Rick Moranis! Crec que intenta fer gràcia però fa més por que Christopher Walken. En fi, que miraré Laberint d'Ombres algun dia. Montse Germán, no et tinc por.
Aquí he deixat constància de la meva passió pel Cinema i la TV. Estudio això i només cito cinema dels anys 90 que em fa por. Bastant lamentable.
Ah, a tot això, al final resulta que no ho he aprovat tot aquest semestre. Que bé eeeh. Ah, no.

13 de febrer 2012

PRÒXIMA PARADA: ARRIBO TARD

Surto corrents de casa. He agafat la bossa amb el moneder, el tabac, les claus, la carpeta de la universitat, uns tres bolígrafs que no funcionen, el mòbil i el carregador per si se m’acaba de bateria de tant fer-lo servir. Vaig pel carrer mentre busco els auriculars roses que em serveixen per escoltar la ràdio abans d’entrar a la boca de metro. Un cop dins és absurd perquè no hi ha cobertura. Faig tard i miro el rellotge cada tres segons per veure si puc lluitar contra el pas del temps. És inútil.

El pitjor que et pot passar si vas amb el temps just és que el tren se t’escapi just al davant dels nassos. I això és el que ha passat. M’assec, desconnecto la música, ja sense cobertura, i em quedo mirant el cartell de la línia vermella combinant l’atenció amb els segons que passen al rellotge de l’andana. He d’entrar a classe d’aquí set minuts i jo aquí asseguda el banc de l’estació de Clot perdent el temps.

Ja és aquí. Pujo i observo a la gent. Em pregunto si algú està fent tant tard com jo i maleeixo no haver-me fet el dinar abans. Igual que dutxar-me, ordenar-me l’habitació o trucar al restaurant per reservar el sopar de divendres que ve que ho podria haver fet tot uns deu minuts abans. Total, ara em ve de cinc minuts i de poder o no fumar-me un cigarro de la boca del metro a la universitat.

Glòries. Encara segueix en obres una de les andanes i encara estic aquí. A la primera parada del meu trajecte veient com la gent puja i baixa. Em plantejo si el conductor no podria tirar recte fins a Universitat i avançar temps. Marina. Em plantejo que ja és divendres i que potser aquesta nit em passaré per aquí. Em canvio de mà la carpeta i miro el mòbil si han dit alguna cosa nova i divertida a Twitter. Quan surti de classe deixaré les coses a casa que vaig molt carregada. Arc de Triomf. Bé, recta final. Quan arribo aquí ja penso que m’estic acostant al centre. Tot és una il•lusió perquè són i cinquanta-vuit i confirmo que arribaré tard. Urquinaona. Aquí baixa i puja molta gent. Va, prou, siusplau! Feu els canvis ràpids i arranqueu el metro. Vinga va, que ja hi som. Agafo l’agenda de la bossa i busco l’aula on ara em toca. Amb el nou horari encara em faig embolics i comprovo trenta vegades el lloc on em toca la pròxima classe. Catalunya. Molt bé, ara penso que ja passen de l’hora i que potser era millor quedar-me a casa i arribar puntual a la següent classe. Ara és absurd plantejar-s’ho després d’haver fet cursa de relleus per la Meridiana abans de passar el bitllet. Universitat. Aquesta ha estat molt ràpida, potser és la distància més curta entre dues parades que hi ha a tota Barcelona. Segurament entre Encants i Sagrada Família és la distància més llarga. Reflexions que faig mentre arribo tard als llocs.

Pujo les escales mecàniques de la sortida que em deixa a la plaça Universitat. No m’he preparat el tabac i ho deixo per després. Almenys arribar deu minuts tard, només, i no quinze. Busco pel moneder el carnet de la facultat i agafo el carrer Tallers esquivant a la gent que va lenta mentre em queixo en veu alta. Valldonzella. Aquí estic.

Perdoneu el retard, m’he entretingut.

01 de febrer 2012

Però durant les nits divines, sempre podrem recordar

I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.
Dimecres, diria. Encara no tinc les notes oficials del primer semestre però tenen bona pinta. Bona pinta no per notazas sinó perquè crec que ho he aprovat tot. Recordo quan anava a segon d'ESO i el meu profe em va dir que passava neta el segon trimestre. M'ho va dir d'una manera tan eufòrica que, tenint en compte l'època en la qual ens trobàvem, primera edició d'Operación Triunfo, jo vaig reaccionar com quan algú cruzaba la pasarela. Mai em va comentar la meva flipada davant de totes les notes aprovades. Sort.
Dons si tot va bé, des d'aquell any no havia passat més això d'aprovar-ho tot a una avaluació. Fins que no estigui segura no li comentaré a la persona que quan ho sàpiga és capaç de penjar un cartell del balcó on hi posi "La Marta ho ha aprovat tot". La meva mare.
I parlant de la meva mare: estic mirant el capítol de La Riera per internet del dia 10 de novembre, mentre ella mira el del dia d'avui aquí al costat. I jo amb auriculars anti-spoilers. Surrealista. Tan surrealista com el que m'ha passat fa una estona el depiline: que em fessin les cames entre dues noies. M'he sentit Sandra Bullock a Miss Agente Especial.