 |
| Happiness. |
És el tema estrella del mes de maig: el meu projecte individual. Es veu que he d'entregar alguna cosa feta per mi i les meves idees són limitades. Limitades i dolentes.
Tinc moltíssimes ganes d'acabar les classes. Només em queden cinc setmanes plenes de feina i jo només puc pensar en com de feliç seria fent copes de vi a les terrasses dels bars, prenent el sol amb samarreta de tirants.
He de dir que les assignatures d'aquest semestre prometien ser una merda i realment no ho són tant. He de dir, però, que ho comparo amb periodisme i per tant qualsevol horror d'assignatura seria un regal en comparació.
Tot i que no estan malament no vol dir que se'm donin bé. Fot gràcia que després dels anys hagi de seguir estudiant les corves de demanda i oferta. I encara és més divertit pensar que, després de tant de temps, segueixo sense entendre una puta merda.
Em recorda a la meva època daurada estudiantil, aquell temps en el qual posseïa un do màgic per repetir cursos com xurros, i on l'assignatura d'economia era de les que més trimestres em feia companyia a la llista del suspensos.
Però bé, si encara fos aquesta l'única matèria que no entenc aquest any encara estaria contenta, però és que resulta que el dret tampoc és el meu fort. La veritat, no cal enganyar-nos, mai hagués pensat que ho fos. El dia que a classe vam analitzar la sentència de les imatges de la mort de Paquirri, vaig pensar que potser havia trobat una escletxa per on veure un mínim interès pel que fèiem a classe. Però no, al final no. Una pena.
I ara, deixem els drames professionals perquè vull parlar d'una cosa important.
Fa uns dies vaig actualitzar el blog per explicar que m'havien robat el mòbil i tal i qual. Un drama.
Doncs bé, em fa molta por pensar que potser el meu karma em tornarà tota la sort que estic tenint amb el tema perquè de veritat que no m'ho acabo de creure.
Vaig prometre que em casaria amb un mosso si em trobaven el mòbil. Evidententment ho vaig dir perquè estava desesperada i perquè dubtava enormement que això passés.
Ho sé des d'ahir i no sabia com fer pública la notícia, així que he estat 24 hores ignorant la realitat. Aquest matí he anat a la comissaria i allà estava ELL, després de quasi 50 dies de segrest.
En fi, ha passat, sóc feliç i em sembla flipant tot plegat.
El meu samsung galaxy s III mini ha tornat a casa. I bé, doncs això, que estic plorant.
