 |
| ELL |
Molt bona tarda. Avui faré un resum del que han estat aquests dos últims dies. És possible que expliqui bastantes coses i que no us importin de manera massiva. Comprenc que teniu whatsapps que contestar, emails instantanis que llegir i contestar al moment i, que també, teniu fotos per fer i passar-les amb el filtro de l'Instagram, i que això que us explico us sembla pesat, avorrit i llarg. Bé, jo ja no tinc aquesta feina a fer perquè dijous, unes amables i entranyables i simpàtiques dones de Romania, em van treure el meu samsung galaxy s III mini de la butxaca de l'abric quan anava a treure el bitllet per entrar al metro. Des d'aquí, no vull deixar d'enviar una gran salutació a aquestes dues persones que, amablement, tant que ni me'n vaig adonar, em van treure el motiu de la meva addicció abusiva. Vull demostrar, evidentment, el meu despreci absolut al fet d'haver-me quedat totalment en pilotes sense el meu mòbil. Ara miro a la gent pel carrer.
Bé. Començo, doncs, la reflexió i el resum del que és viure durant dos dies (i el que em queda) a l'any 2005.
Una vegada assumit que m'havia quedat sense mòbil, després de mirar atentament si se m'havia colat per la carpeta de la uni, i d'observar malament a tota la gent que tenia al costat i d'adonar-me que, clarament, estava fent la cosa més absurda del món de portar posats uns auriculars a les orelles escoltant l'aire, vaig decidir sortir del metro i anar cap a la primera botiga de Yoigo que recordava tenir a prop, però estava tancada. Em vaig fumar un cigarro. Últimament fumo molt poc i estic molt contenta d'això, i el meu compte bancari també, però era un moment bastant extrany i necessitava pensar en el que havia de fer. Fumant. Evidentment, estava faltant a classe.
El piti el vaig tirar en un minut perquè vaig pensar que havia d'anar corrents a casa a trucar a Yoigo per dir-lis que canceléssin la targeta. En tot moment, jo no estava assumint la magnitut del drama al qual estava immersa (hola, no tenia mòbil). Vaig trucar a
atención al cliente i em van dir que les dues males putes aquestes ja no podien fer trucades, però si rebre-les. Vaig trucar-me a mi mateixa i vaig penjar. Com quan trucava al tio que em molava a la ESO i després penjava, (una salutació des d'aquí si ho estàs llegint, què tal?). Bé, vaig tornar a trucar al cap d'uns minuts i ja em deia que ja no estava disponible. Uf. Jo realment patia perquè no entréssin al meu whatsapp, al meu facebook, al meu gmail o al meu twitter i escrivíssin a tothom coses com "sóc una puta", o alguna cosa per l'estil. Si, ho sé, en malpensar d'aquesta manera hi ha tingut a veure la meva mare. En tot cas, més tard hi vaig caure que tenia patrón al mòbil i que no haguéssin pogut fer res, muahahahahaha.
Després d'explicar el drama a casa vaig anar, ara si, a Yoigo a explicar-lis el meu problema.
La dona de la botiga, MOLT AMABLE, em va fer esperar uns 35 minuts (l'hora és aproximada, no em poso rellotge des de que tinc mòbil, per tant, podrien ser 35, com 50), mentre atenia a una noia que, jo crec, que no sabia ni marcar números al mòbil. Em va dir dos cops "perdona eeeh, ya estamos", i jo com "nononoonoooo, tranquilaaaa, totaaaaal". A cagar a la via.
Després d'una llarga estona la dona em va atendre i jo vaig començar la meva actuació de l'interpretació dels fets, perquè em regaléssin un altre samsung galaxy s III mini (m'encanta dir el nom sencer, com aquests fills que es diuen Juan Eduardo Alberto Antonio). La dependenta em va dir que "pirri" em donarien un mòbil nou, i em va proposar que anés a mentir a la policia. Ahá, jo sóc incapaç d'apuntar-me una fòrmula a la mà per copiar en un examen, però sí sere capaç de dir una mentida a un Mosso d'Esquadra. NO.
Bé, després de sortir deprimida de la botiga i d'escoltar els consells de la dona de Yoigo i de dues espontànies (amigues d'ella) que es van afegir a la conversa per donar-li més dramatisme al relat, insistint-me que exagerés l'escena del robatori, convencent-me amb frases del tipus "Nena, esto es España!!!!! Estamos en crisis!!!!, quítate de verguenzas y miedos!", vaig marxar cap a casa a preguntar-li al meu pare què havia de fer. Malgrat les opinions via telèfon (fixe obvi) que tenia amb me mare i les opinions cara a cara que tenia amb el meu pare, no vaig arribar a cap conclusió ferma però vaig sortir de casa en direcció a la comissaria que hi ha a prop del Merlín. Vaig haver de tornar a casa a buscar el imei del meu mòbil perquè el mosso me'l va demanar. Com podeu veure, estava gaudint d'una molt agradable tarda.
La segona visita a la comissaria ja va ser més útil. Vaig demanar de fer una denúncia i em van dir que m'esperés a la sala d'espera. Aviam, jo he de dir que aquestes situacions, per sort, les tinc molt llunyanes a mi i no acostumo a trepitjar aquests tipus de llocs, i la meva idea del tema no va més enllà que la comissaria de Laberint d'Ombres o la de La siesta de Gran Reserva, per tant, la meva ignorància i nerviosisme estaven escrits a la meva cara. Jo creia que no havia de fer una denúncia, però com la nova targeta del mòbil me la feien gratis si la portava, doncs au.
Va passar un mosso per prendre cafè i em va dir "ara de seguida et cridem", el següent mosso va venir i em va dir "ja pots passar... Mireia, no?", "no, Marta". Èxit.
Bé, vaig fer la denúncia i ja no sé si vaig dir la veritat o no perquè crec que ja m'estava flipant amb tot. Com el sexappeal d'aquell Mosso també era denunciable tampoc sé exactament el que vaig dir o deixar de dir.
En fi, vaig marxar de la sala dels tios buenos i me'n vaig tornar a Yoigo amb la denúncia. La tia no s'enracordava de mi, GUAU. En fi, li vaig recordar la memòria i després de sentir pena per mi em va donar la targeta. "¿Qué movil utilitzaras ahora?", em va dir. Vaig contestar amb un, sense esma, "no lo sé", i vaig marxar.
No vull donar-vos enveja però el mòbil que tinc ara és un sense whatsapp, sense email, sense facebook, sense datos, sense wifi, sense l'aplicació de TV3, de RTVE, d'Antena3, de Mitele... (què passa? mirava sèries al mòbil), sense Triviados, sense Draw Something, sense Instagram.... però tinc el joc de la serpiente en 3D.
Bé, ja està, ja paro. Comentar només, per acabar, que de moment estic bé, que la gent em tracta com si se m'hagués mort un parent, i en el fons, estic viva i perfecta. Miraré de viure una experiència de desintoxicació aviam com ho porto, miraré a la gent pel carrer i potser estaré, fins i tot, més atenta a classe. No es pot dir que no he amortitzat aquest mòbil perquè ha format part de mi, com una altra extremitat, durant aquests tres mesos de vida que ha tingut, però evidentment, el trobo a faltar i sento odi cap a aquestes dues senyores (bé, dic dues, però la veritat és que no ho sé).
Ahir em va trucar un mosso a casa dient que anaven a veure les imatges del metro aviam si les veien. Sort que no vaig timar-lo. Realment és guai que les busquin. Creia que aquesta gent es dedicava a buscar criminals, però bé. Prometo (ai) que si em tornen el meu mòbil em caso amb un d'ells.
Acabaré aquest escrit amb la cançó que va quedar tallada en el moment que em van robar: I come home in the morning light, my mother says "when you gonna live your life right?", oh mother dear, we're not the fortunate ones... and girls, they wanna have fun... oh girls, just wanna have f
