And your footsteps will always fall here...

...along England's greenest hills.

Sembla que, per fi, tot comença a tornar a la normalitat. M'he llevat abans de les tres de la tarda i vaig amb la bata d'hivern posada. M'estic posant al dia amb Anatomia de Grey, cosa que considerava impensable ara que havia redescobert les grans joies de tv3. Però ja he parat. Després de Laberint i Nissaga vaig veure Mar de Fons. Seguidament vaig intentar Zoo i només vaig suportar un capítol. Amb aquest nom ja creia jo que no seria molt del meu estil.
Aquest estiu se m'ha fet etern. M'agrada, m'encanta i em fascina Barcelona, però l'agost aquí és avorriment màxim si gaudeixes d'una pobresa absoluta. La meva targeta de crèdit ja no respira per si sola.
Aquest any no sé si faran Gran Hermano al setembre. És una de les meves grans alegries quan arriba aquest mes, juntament amb les festes de La Mercè. De petita em feia il·lusió tornar al cole i em feia posar trista Lady Di. Més o menys com ara.

El que ens lliga i ens lligarà sempre és un privilegi, però també una condemna

Son aquells que no vaig tenir.

Laberint d'Ombres. Capítol 450. Els canelons estan al forn. Sempre els faig al microones per mandra, per gana. Però avui volia treballar-m'ho una miqueta. Ahir vam anar a córrer per la platja. Fer l'operació biquini per novembre també està bé.
S'aprimarà pirri amb la barreja de córrer i canelons.
La meva vida social real comença a comptar a partir de les cinc de la tarda apròximadament. La vida social irreal està a 3alacarta, com ja he comentat, i comença tres hores abans. Quan em llevo.
Quan veig que la gent esmorza sucs de taronja i cafè amb la llum del sol, maleeixo està a les quatre de la tarda fent el dinar en pijama. Em pregunto què fan per no tenir son. O per tenir son a la nit.
En aquests moments enyoro anar a classe o treballar pels matins. És lamentable pensar això, en sóc conscient. Demà m'intentaré llevar com si tingués alguna cosa interessant a fer. Em fare un cafè, vestida de persona...o potser demà no.