El que ens lliga i ens lligarà sempre és un privilegi, però també una condemna

Son aquells que no vaig tenir.

Laberint d'Ombres. Capítol 450. Els canelons estan al forn. Sempre els faig al microones per mandra, per gana. Però avui volia treballar-m'ho una miqueta. Ahir vam anar a córrer per la platja. Fer l'operació biquini per novembre també està bé.
S'aprimarà pirri amb la barreja de córrer i canelons.
La meva vida social real comença a comptar a partir de les cinc de la tarda apròximadament. La vida social irreal està a 3alacarta, com ja he comentat, i comença tres hores abans. Quan em llevo.
Quan veig que la gent esmorza sucs de taronja i cafè amb la llum del sol, maleeixo està a les quatre de la tarda fent el dinar en pijama. Em pregunto què fan per no tenir son. O per tenir son a la nit.
En aquests moments enyoro anar a classe o treballar pels matins. És lamentable pensar això, en sóc conscient. Demà m'intentaré llevar com si tingués alguna cosa interessant a fer. Em fare un cafè, vestida de persona...o potser demà no.