 |
| Y ella se llamaba Viernes. |
Ahir a la nit tenia moltes coses a dir al blog.
Bé, moltes coses tampoc, vaig fer una mena de oda a Johnny Depp que s'anomenava Fandandos ar Yoni però quan ho vaig veure publicat no em va acabar de fer el pes. Em vaig conformar amb pujar una foto al muro del Facebook i admirar-lo en dues línies.
Ahir estava amb l'eufòria de tornar de veure dues hores de riure màxim amb Goyo Jiménez al teatre Capitol. Ara són les cinc i algu de la tarda i en dues hores estaré treballant i encara vaig en pijama. L'eufòria no seria el que més em caracteritzaria ara mateix. A part, estic escoltant Octubre de Pastora i no és la cançó més animada del món, que diguéssim. No sabía bien, dónde estaba. No sabía bien, lo que buscaba. No sabía bien, lo que añoraba. Y se lanzó a correr a donde no la amaban. Tot i que Dolo mola bastant.
Avui és divendres. A mi els divendres m'encanten. Últimament no tant. Útimament no semblen divendres.
Porto dies reflexionant sobre el futur professional que m'espera. Que m'espera o que em vull plantejar. Construeixo idees i després les desfaig. Tot això mentre miro Infidels, How I met your mother i Grey's Anatomy, i vaig a comprar al Condis i faig el ridícul quan intento lligar el carro i no puc, i em plantejo unes tres vegades al dia que hauria de comprar-me una tarjeta pel mòbil per poder-hi posar cançons.
Quan el meu Ipod va morir, em va fer tanta mandra comprar una tarjeta que ara he d'escoltar l'home que diu quina és la pròxima parada del metro.
