Where a girl loves a boy, and a boy loves a girl

Som dijous i en aquesta setmana ja he anat al banc moltes vegades. De cara al curs que ve seré universitària i encara no m'ho acabo de creure. Jo sempre havia dit que acabaria treballant de lo meu (la broma) després del cicle formatiu. Aquest any he vist que per molt que fes un any sabàtic d'estudi, ni he estalviat i ni molt menys he viatjat, que és el que volia fer.
Això si, he fet pràctiques a dos llocs diferents i he sortit molt festa.
M'he matriculat de tardes i a cada hora que passa me n'adono cada cop més que és la millor opció que he pogut escollir. Em moro de son, actualment. En aquest mateix moment. Aqui a la feina. Esperant a que la impressora funcioni.

Is always Mister Right

Sé que no té res a veure però, el terme anar a la uni, apart de recordar-me a la gent que conec que porten les carpetes de les seves facultats i a les biblioteques que jo anava quan havia d'estudiar per les recuperacions de batxillerat o els examens del cicle formatiu, em recorda a les pel·lícules d'American Pie i al final de Compañeros.
Espero estar a l'alçada aquests quatre anys que m'esperen. No a l'alçada de Quimi y Valle sinó a l'alçada del preu que costa la matrícula i tot el que li segueix.
Canviant de tema.
Últimament només parlem de bodes.
No sé que està passant al món però espero que no estiguem arribant a aquella edat. Anteriorment havia comentat que dubtava que jo em casés algun dia i que si ho fes seria a Las Vegas una nit en plan no me acuerdo de nada però, a saber, perquè hi ha coses dels casaments que em fan bastanta gràcia.
I si mai em veia a la uni i ara si, potser algun dia em veuré casant-me.
Ui, crec que pararé de delirar i deixaré de pensar com Charlotte York.
En fi, el món està boig.