 |
| I tard o d'hora només queda una veritat |
Ara dic que comencem el tercer mes del dosmilonze. El març. Sent conscient que és el mes on comença la primavera (la millor època de l'any).
Avui és dimarts, com tothom sap. Avui visc fora de mi. I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient. Escoltar una de les millors cançons que he escoltat mai. Just en el moment que necessitava escoltar-la. Que esperaves que seria com una cosa rutinària habitual d'un dilluns a la nit al carrer Joaquim Costa fent unes birres. Però no. Que demani un desig! Que demani un desig!
Anar al cine i tornar a pensar que Natalie Portman té el punt de ser la única dona al món que li queda bé el cabell al zero però també té el punt d'assemblar-se a Keira Knightley que és fatal. Presentar els meus respectes a l'autoritat. La importància de començar malament una setmana i fer-la anar de la manera més extranya possible. I amb un home amb corbata que no se qui és. La felicitat de començar una setmana amb bon peu fent de persona normal i saber que estem a dimarts i que aquest mes de març me'l passaré sencer a l'Auditori. Has fixat els ulls a un punt imprecís del menjador. No tenir ni tan sols una petita idea del que he intentat sentir des que sóc conscient que existeixen les... ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap. Admirar les pel·lícules que no esperaves que t'agradéssin, i tirar pel terra les idees que havies tingut de les que tothom diu que són imprescindibles i que a tu no t'aporten absolutament res.
Descobrir les cases per dins i saber que estaves enamorada dels mobles que havies comprat sense saber si combinaven amb les parets. De sabates d'hivern, de confeti aixafat. Seria, en el seu dia, tan inmens el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran. El que tu has fet de mi. En un núvol de somnis que tens a l'abast.
