Surto corrents de casa. He agafat la bossa amb el moneder, el tabac, les claus, la carpeta de la universitat, uns tres bolígrafs que no funcionen, el mòbil i el carregador per si se m’acaba de bateria de tant fer-lo servir. Vaig pel carrer mentre busco els auriculars roses que em serveixen per escoltar la ràdio abans d’entrar a la boca de metro. Un cop dins és absurd perquè no hi ha cobertura. Faig tard i miro el rellotge cada tres segons per veure si puc lluitar contra el pas del temps. És inútil. El pitjor que et pot passar si vas amb el temps just és que el tren se t’escapi just al davant dels nassos. I això és el que ha passat. M’assec, desconnecto la música, ja sense cobertura, i em quedo mirant el cartell de la línia vermella combinant l’atenció amb els segons que passen al rellotge de l’andana. He d’entrar a classe d’aquí set minuts i jo aquí asseguda el banc de l’estació de Clot perdent el temps.
Ja és aquí. Pujo i observo a la gent. Em pregunto si algú està fent tant tard com jo i maleeixo no haver-me fet el dinar abans. Igual que dutxar-me, ordenar-me l’habitació o trucar al restaurant per reservar el sopar de divendres que ve que ho podria haver fet tot uns deu minuts abans. Total, ara em ve de cinc minuts i de poder o no fumar-me un cigarro de la boca del metro a la universitat.
Glòries. Encara segueix en obres una de les andanes i encara estic aquí. A la primera parada del meu trajecte veient com la gent puja i baixa. Em plantejo si el conductor no podria tirar recte fins a Universitat i avançar temps. Marina. Em plantejo que ja és divendres i que potser aquesta nit em passaré per aquí. Em canvio de mà la carpeta i miro el mòbil si han dit alguna cosa nova i divertida a Twitter. Quan surti de classe deixaré les coses a casa que vaig molt carregada. Arc de Triomf. Bé, recta final. Quan arribo aquí ja penso que m’estic acostant al centre. Tot és una il•lusió perquè són i cinquanta-vuit i confirmo que arribaré tard. Urquinaona. Aquí baixa i puja molta gent. Va, prou, siusplau! Feu els canvis ràpids i arranqueu el metro. Vinga va, que ja hi som. Agafo l’agenda de la bossa i busco l’aula on ara em toca. Amb el nou horari encara em faig embolics i comprovo trenta vegades el lloc on em toca la pròxima classe. Catalunya. Molt bé, ara penso que ja passen de l’hora i que potser era millor quedar-me a casa i arribar puntual a la següent classe. Ara és absurd plantejar-s’ho després d’haver fet cursa de relleus per la Meridiana abans de passar el bitllet. Universitat. Aquesta ha estat molt ràpida, potser és la distància més curta entre dues parades que hi ha a tota Barcelona. Segurament entre Encants i Sagrada Família és la distància més llarga. Reflexions que faig mentre arribo tard als llocs.
Pujo les escales mecàniques de la sortida que em deixa a la plaça Universitat. No m’he preparat el tabac i ho deixo per després. Almenys arribar deu minuts tard, només, i no quinze. Busco pel moneder el carnet de la facultat i agafo el carrer Tallers esquivant a la gent que va lenta mentre em queixo en veu alta. Valldonzella. Aquí estic.
Perdoneu el retard, m’he entretingut.
