Apura el último cigarro en el balcón

Se pone su vestido y se siente singular.

Portem cinc dies de 2011. Mola eh? Avui és la nit de Reis. Normalment jo a aquestes alçades, ja havia tirat la carta als reis que venien al meu cole el dia 4 al vespre.
Aquest any, per no defraudar als anys anteriors ni a la meva paret, demano el calendari de Johnny Depp.
La meva habitació guanyaria el premi al desordre mundial però, amb el Johnny a l'habitació, el desordre té un rollo més sexy. Quines idees, eh?
En fi, la(es) festa(es) de cap d'any van estar molt bé. El Montseny és molt maco. La cobertura del meu mòbil Racc també és molt maca (massa). I no poder fumar als bars és curiós. Sense dramatismes però, no deixa de ser curiós. Tan curiós com els gestos que fa Fran Perea.
Avui he demanat per telèfon les lentilles. He dit "tot igual que l'última vegada que vaig anar a buscar-les", i diu "vas venir per última vegada fa un any" i he respós "exacte, les de sis mesos". Tot molt saludable.
Ara només fa falta trucar al dentista i no cancel·lar la visita per una festa d'acomodació.
Odio quan a la biblioteca em dóna el sol a tota la cara. Ha sigut escriure-ho i que tornés l'ombra.
Ai, això s'acaba. La Rociíto i el Fran Rivera ja no formaran, en breus, part de la meva vida.
Tot i que, amb el temps lliure que tindré a partir d'ara, no descarto posar-me a mirar programes del cor cual señora que.
Ara tornarà el sol.

Buscando la suerte en la mierda que pisas

Echar perfume a la vida.

Bon dia a tots, són les vuit del vespre. De fet fa tres hores que m'he llevat però la vida no ha avançat massa en aquesta estona.
Localitzem la idea bàsica del que seria acabar l'any de bon humor sense gilipollades. No sé, diguem que som persones adultes amb decisions clares i desitjos raonables que portem del dosmildeu al dosmilonze amb tota l'elegància obtinguda en aquest temps. Osigui, això, que estem bé i contents de com anat l'any.
El 2010 ha estat un any. Definim-lo com es mereix. Ha estat un any. Tots ho tenim clar.
Queden encara dos dies d'aquest espai de temps de 365 dies (mira, ara no sabria dir-te si aquest any han sigut més), però de fet podriem fer ja un resum intern a mode de conclusió, no?
O potser no, perquè bàsicament, ja em direu si cal.
Doncs deixo aquest escrit aqui, com si tingués alguna mena de sentit.
Com si les dues últimes setmanes haguessin despertat en mi un sentiment diferent. O bàsicament és que potser estic una mica fins la polla.

Que el món es tornés normal juntament amb mi, o al contrari. Que se'ns està anant la pinça.
A mi la que més.
Però va! que falten dos dies per cap d'any, i ens posarem molt nerviosos els deu minuts abans de les campanades!

No me preocuparé más de la cuenta

Quédate conmigo.

Tatatachaaaaaaaán, bon dia. Estic a Bellaterra, a l'autónoma, i no em van massa bé les majúscules.
Estic mirant intervius de l'any 86 i no trobo res del que busco. Només hi ha tetes i cadàvers. Normalíssima aquesta revista.
Després d'un dia de repòs pel meu estimat mal de panxa (latigazos interiors seria la descripció) i una nit de febre, aqui estic de nou al meu lloc de treball de documentació.
Queden tres dies pel gran espectacle auditoril (manolo, ahí estaré), i quatre dies pel segon espectacle auditoril (la festa d'acomodació). Sí, senyor.
Ahir, en plan repòs domicialiri de 24 hores, vaig veure una pel.lícula que em vaig baixar fa temps.
La idea de descarregar-me-la va ser perquè surtia Naveen Andrews (Sayid, sexy, guapo, preciós, de Lost).
La peli em va agradar molt però potser m'hagués agradat més si el senyor sexy no l'haguéssin matat als dos minuts.

En fi, segueixo amb la feina. Aquesta nit quince años tiene mi amor i demà l'altre espectacle auditoril.
Mejor habla con mi abogado.

Tú y mi pasión por los patos

Que mis ojos brillan de la emoción.

El número de Luís Enrique és fantàstic. 21. Escoltar Candle in the wind d'Elton John és emocionant.
Escanejar diaris amb la foto de Rociíto és curiós. Anar a reservar el sopar de cumple i que estigui el restaurant tancat és magnífic. Provar-te un vestit vermell a l'HM i semblar Penélope Cruz als Óscar però en versió de barri és molt trendy. La veu de Mónica Naranjo en directe posa la pell de gallina. Que un home de platea em faci cares quan li dic que no faci fotos és entretingut. No poder dormir després d'un pont de cinc dies per portar uns horaris estupendus és per tornar-se boig. Discutir a l'estado del Sem mola a saco. Enganxar-se a Felipe y Letizia és divertidíssim. Beure vi blanc és massa guai com per publicar-ho al blog. Ai. Néixer al desembre m'agrada cada any més. Utilitzar els mòbils modernos per llegir chistes pel carrer és la idea del segle. Fer-se gran és extrany. Demà serà extrany. Però portaré un vestit rosa molt maco.

Macetas condenadas al invierno más cruel

Cuenta los siglos con los dedos.

I vint-i-set dies més tard passo per aqui. La vida en Marte (e).
Poca feina a la biblioteca. OBC de divendres a la tarda. Cafès a mig matí. Les dones de reprografia no paren de fer caixa. No puc parar d'escoltar una cançó de Rebeca. Estem apunt d'entrar al mes de desembre. El fred em fa ferides a les mans. Crec que és el primer cop que em passa.
D'aqui dos dies estarem cantant nadales. Jo cantaré els discs de villancicos de Manolo Escobar que hi ha a l'Spotify. La meva família potser no hi està d'acord.
Em queden dues setmanes per fer 22 anys. Des de quan se sap això? Los dos patitos? Què és aquesta broma tan gran?
El fet d'haver fet el batxillerat en quatre anys, el fet de ser del desembre, el fet de seguir escoltant els Backstreet Boys, el fet de que encara vagi amb pantalons acampanats, el fet de que miri Lecturas del 96, el fet de posar-me de foto de perfil les bessones de St Clare's, el fet de mirar Sexo en Nueva York ara, quan ja fa anys que es va emetre, el fet d'anar mentalment a la ESO... hauria de servir per no fer-me gran no? Vull dir, créixer i tot això. Que em creixi el cabell, els pits i les ungles. Però ja està. Aqui ningú parla de madurar.