De repente ¡trá trá! llegó su novio ya

La segunda versión

Quiero rayos de sol, tumbados en la arena y ver como se pone tu piel dorada y morena.... Hola sandàlies, hola xancles, hola pijama de tirants, hola terrasses fins tard, hola calor, hola estiu...! Bé, això quan dura més de dos dies, que ahir com una campiona amb sandàlies i els peus congelats.

Bé, encara que faci una mica de fresca, el temazo de Jose de Rico és màxim.
Faré honor a un dels meus últims retweets: "Voy a hacer algo extremadamente original: una entrada en mi blog explicando por qué no escribo mucho últimamente". Mira doncs no ho sé perquè no he actualitzat últimament, suposo que perquè m'ha fet pal i perquè tinc zero inspiració. Quan estava més onfire semblava que el blog molava més, ara escric merdes que no tenen cap mena d'interès, com això que estic escrivint ara.

He arribat a a la conclusió que el boom de lavidaenmarte va ser el meu any sabàtic sense estudiar, i ara amb tants treballs escrits, relats i feina relacionada amb penjar entrades a un blog amb exercicis d'assignatures coñazo, han fet que la meva passió bloggera disminuís.

Però bé, he tornat perquè d'aquí dos dies ja acabo el primer curs de la meva primera carrera (hola flipada) i volia deixar patent la meva felicitat. Ara em venen examens però tinc tot el temps del món per estudiar, ja que tots els meus serveis en verd ja me'ls vaig posar quan estava estressada, i ara amb tant vermell ja no podré lluitar ni pel guardaroba.

Fa un temps vaig fer l'esforç d'apuntar-me al mòbil les coses "gracioses" que podia penjar al blog. Mira, realment potser feien gràcia en aquell moment. Possiblement estaria a Porta Padilla de Sala 2 un dia que m'avorria absolutament.

Guau, no val la pena ni mencionar les notes del mòbil perquè són d'importància zero. Només parlo de la reflexió d'arribar tard als llocs i que segons si són i 55 penses que és tard i quan són i 1 creus que és just.
Després tinc apuntada una frase que va dir el meu pare parlant de nosequé que em va semblar guai en quant a la vida en general: "les coses s'han de fer quan un les pensa, si no, cagada". Potser parlava sobre que s'havia descuidat d'imprimir una cosa i ara havia apagat l'ordinador. Reflexió absurda.

Buenu, almenys amb aquesta entrada, el blog canviarà de foto i títol. Bon dia i gràcies.

Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres

Pensava tenir un dia de relax aquesta Setmana Santa, és a dir, volia no acabar de vins, cerveses o gintonics, però crec que no serà possible. Això de fer vacances d'estudis i feina no va bé pel cos.
I per començar per un dia, dijous de vaga amb tinto de verano del segle passat, divendres Arena, dissabte nit de mojitos i de nenes L'A, diumenge birres a Sants, dilluns Calçotada auditoril, dimarts gintonics post-partit Alves-Ibra, dimecres Karma i dijous Llops amb lambrusco blanc. Avui és divendres i estic sola a casa, o sigui que lo de tenir un dia de relax ho veig complicat.

Dilluns

Parlant de relax i de coses que van bé pel cos, vaig fer l'intent ahir de tornar a la Batuka. Vaig fer sis balls en comptes de cinc, en plan: Hola, tinc força de voluntat. Ara em trobo menjant espaguetis precuinats.
Feia molt que no escrivia aquí al blog. Suposo que després de Les Jornades Blanquerna se'm van treure les ganes d'actualitzar entrades, d'escriure bé i de corregir-me les faltes. Però aviam, tampoc em posaré dramàtica perquè, realment, m'ho vaig passar molt bé fent la revista
Torno aquí perquè realment m'agrada escriure les meves coses a alguna banda. Si ens remuntem als primers anys del meu batxillerat, jo tenia una agenda on m'apuntava la més absoluta tonteria que m'havia passat al dia. Ara ho escric aquí però amb la maduresa que em faltava llavors. Buenu.
No m'inspiro gens, a vegades, per això he trigat tant en tornar. He decidit que m'apuntaré, a les notes del mòbil, les coses interessants que vulgui explicar aquí. Porto uns dies fent-ho i tinc dues a tres. Realment, reflexions dolentíssimes. Les intentaré colar aquí sense que es noti.
Bé, potser avui no que ho veig molt forçat. Vaig a seguir mirant la pel·lícula que estic veient i un altre dia us parlo sobre la comodidad nivel Sims, que és un dels temes de reflexió d'aquest mes.
Últimament estic en un punt romàntic nivel voler veure Titanic en 3D. Greu? No, bonic.

Tanto tiempo esperando y cuando llegó se le pasó

Me tienes contenta

Capítol 21 de Laberint d'Ombres. Eh, sóc molt fan eh. Buenu diumenge a la tarda i amb un finde mogudet amb mal de panxa inclòs. Ahir a  la nit em sentia com bé amb mi mateixa sabent que estava bebent gintonic en comptes de ginlemon. Per això que diuen que la tònica va bé per la panxa. Evidentment en sóc conscient que no tenia sentit. Com l'hamburguesa amb ceva i formatge que vaig menjar per sopar. Però bé, és una lluita constant aquesta vida. M'he posat filosòfica per un mal de panxa.
Bé, aviam, siusplau que arribi ja la primavera. No suporto anar a una discoteca i portar penjat del bolso tres abrics, quatre jerseis, i una bufanda. Després se'm trenquen les tires i no entenc per què. I pagar guardaroba em fa mandra per tema cues i pel tema sortir a fumar. En fi, temazos ahir. Davinia d'OT3 i Camela. Jo estimo el Merlín però ahir Arena em va enamorar bastant. Petardeo màxim.
Doncs això, siusplau, primavera. Samarretes de tirants i jaquetes fines per anar pel carrer. Sol, vermuts als migdies i platges per les nits. Ho hem intentat aquest cap de setmana però només va ser un amanecer a la platja amb fred i aurums. Com es diu amanecer en català?
Crec que em vaig a fer un altre cafè. Avui volíem fer vermut abans de dinar però llevant-me a les quatre de la tarda és complicat. A més, els meus pares ja m'havien guardat uns musclos i unes gambetes. Esperava un dinar de paella però al final era mongeta tendra i patata. Tot i que ja m'ha estat bé. Últimament menjava fatal.
Bé, això. Primavera, siusplau, arriba ja i fes-me feliç.

Un petó, ja era de dia, en un carreró d'El Born

Si és de nit, alçeu la vista

Dilluns. 14 hores he dormit avui. No era la meva intenció. Vull mirar pel·lis i he de llegir lectures per classe. Es veu la diferència entre el vull i l'he de però la veritat és que a vegades em fa menys mandra llegir les lectures mentre vaig a classe que llevar-me d'hora per començar la llista immensa de cine que vull veure i no veig mai.
Segueixo mirant La Riera, Anatomia de Grey quan tinc el dia i How I Met Your Mother quan em ve la inspiració. Caso Abierto ja no puc trobar-ho a enlloc i em deprimeix enormement. També pot ser que no trobi res perquè la meva gràcia buscant enllaços és nefasta però m'hi he posat bastant en serio. Vull començar a veure Laberint d'Ombres en algun moment, pròximament, i donar la cara davant del malson que em va fer tenir por part de la meva infància: Gemma Aimerich a la meva finestra. A l'alçada del pànic que em feia imaginar-me que Jack Nicholson disfressat de Joker pogués passar pel passadís de casa meva. Per no parlar de la por que em feia quan a Cariño he encogido a los niños, Wayne Szalinski descobria l'escombra amb la que havia escombrat els seus fills. Uf déu meu, encara tinc esgarrifances només de pensar-ho. Puto Rick Moranis! Crec que intenta fer gràcia però fa més por que Christopher Walken. En fi, que miraré Laberint d'Ombres algun dia. Montse Germán, no et tinc por.
Aquí he deixat constància de la meva passió pel Cinema i la TV. Estudio això i només cito cinema dels anys 90 que em fa por. Bastant lamentable.
Ah, a tot això, al final resulta que no ho he aprovat tot aquest semestre. Que bé eeeh. Ah, no.

PRÒXIMA PARADA: ARRIBO TARD

Surto corrents de casa. He agafat la bossa amb el moneder, el tabac, les claus, la carpeta de la universitat, uns tres bolígrafs que no funcionen, el mòbil i el carregador per si se m’acaba de bateria de tant fer-lo servir. Vaig pel carrer mentre busco els auriculars roses que em serveixen per escoltar la ràdio abans d’entrar a la boca de metro. Un cop dins és absurd perquè no hi ha cobertura. Faig tard i miro el rellotge cada tres segons per veure si puc lluitar contra el pas del temps. És inútil.

El pitjor que et pot passar si vas amb el temps just és que el tren se t’escapi just al davant dels nassos. I això és el que ha passat. M’assec, desconnecto la música, ja sense cobertura, i em quedo mirant el cartell de la línia vermella combinant l’atenció amb els segons que passen al rellotge de l’andana. He d’entrar a classe d’aquí set minuts i jo aquí asseguda el banc de l’estació de Clot perdent el temps.

Ja és aquí. Pujo i observo a la gent. Em pregunto si algú està fent tant tard com jo i maleeixo no haver-me fet el dinar abans. Igual que dutxar-me, ordenar-me l’habitació o trucar al restaurant per reservar el sopar de divendres que ve que ho podria haver fet tot uns deu minuts abans. Total, ara em ve de cinc minuts i de poder o no fumar-me un cigarro de la boca del metro a la universitat.

Glòries. Encara segueix en obres una de les andanes i encara estic aquí. A la primera parada del meu trajecte veient com la gent puja i baixa. Em plantejo si el conductor no podria tirar recte fins a Universitat i avançar temps. Marina. Em plantejo que ja és divendres i que potser aquesta nit em passaré per aquí. Em canvio de mà la carpeta i miro el mòbil si han dit alguna cosa nova i divertida a Twitter. Quan surti de classe deixaré les coses a casa que vaig molt carregada. Arc de Triomf. Bé, recta final. Quan arribo aquí ja penso que m’estic acostant al centre. Tot és una il•lusió perquè són i cinquanta-vuit i confirmo que arribaré tard. Urquinaona. Aquí baixa i puja molta gent. Va, prou, siusplau! Feu els canvis ràpids i arranqueu el metro. Vinga va, que ja hi som. Agafo l’agenda de la bossa i busco l’aula on ara em toca. Amb el nou horari encara em faig embolics i comprovo trenta vegades el lloc on em toca la pròxima classe. Catalunya. Molt bé, ara penso que ja passen de l’hora i que potser era millor quedar-me a casa i arribar puntual a la següent classe. Ara és absurd plantejar-s’ho després d’haver fet cursa de relleus per la Meridiana abans de passar el bitllet. Universitat. Aquesta ha estat molt ràpida, potser és la distància més curta entre dues parades que hi ha a tota Barcelona. Segurament entre Encants i Sagrada Família és la distància més llarga. Reflexions que faig mentre arribo tard als llocs.

Pujo les escales mecàniques de la sortida que em deixa a la plaça Universitat. No m’he preparat el tabac i ho deixo per després. Almenys arribar deu minuts tard, només, i no quinze. Busco pel moneder el carnet de la facultat i agafo el carrer Tallers esquivant a la gent que va lenta mentre em queixo en veu alta. Valldonzella. Aquí estic.

Perdoneu el retard, m’he entretingut.