Què en sap el gat de fer culleres?

Foto del segle XVII aproximadament.

Divendres nit. Tres en punt de la matinada. Youtube. Nissaga 416. Demà és nochebuena. He de començar a plantejar-me buscar els gorros de papanoel per demà a la nit. A casa no tenim ni arbre ni pessebre. Èxit.
Avui he recollit la roba del menjador i l'he passat a sobre el meu llit. Miraré tres-cents capítols abans d'organitzar l'habitació.
El guardaroba de Padilla és un bon lloc per recuperar un llibre de primer de batxillerat. Cames de seda, la història d'una dona egocèntrica que ignora que la gent li ve a buscar els abrics mentre sona de fons gent fent veure que canta gospel mentre crida. Ah no, aquesta sóc jo.

Si vols pots fer veure que no m'has entès

Aquest matí m'he llevat a la una. Els meus pares i el meu germà estaven a casa. Resulta que a 19 de desembre tenen, els tres, un dia de festa que jo m'he passat dormint ignorant que entrava a classe en tres hores. Com la mandra era immensa per fer feina de la uni m'he posat dos cds de Bustamante i m'he posat a recollir la roba de l'habitació. No, no fa riure. Crec que aquests dies que tots estem a casa, fa fred, em poso música d'OT i m'arreglo l'habitació, són els dies que fan més Nadal a casa meva. Aviam, potser m'he flipat una mica però he tingut aquesta sensació i era bastant agradable.
Parlant de Nadal i de sensacions agradables: aquí teniu el regal que he rebut de l'amic invisible.
La Júlia m'ha obsequiat amb un dels millors jocs del món amb les cares més adequades i divertides del famoseo mundial i a qui admiro bastant rotundament, juntament amb les millors fotos de perfil dels beefes invisibles d'aquest 2011. És com màxim. M'encanra i m'encanta. Tant com la samarreta que presumeixo i que tinc des de que vaig fer els 23. Ibra (aquí hi aniria un cor).
Me n'he d'anar. Avui tinc pressa. Quimi em ve a buscar en moto en mitja hora. Tenim festival d'acomodació.

¡Buenos días, princesa!

Bon dia des de la meva casa imaginària, situada a la part més rica de Nova York. No sé com assegurar-vos l'existència de la vida en marte, per tant he decidit acomodar-me a la meva nova mansió.
Avui, a part de recordar que és Santa Eulàlia, cosa que em fa increïblement il·lusió, celebro els meus 23 anys i l'inici d'aquest nou blog. Des d'aquí saludo a tothom que vulgui llegir-lo. Siguem-ne conscients que no diré res de vital importància i que regnarà l'absurditat per sobre de tot.
He passat el matí donant voltes pel centre buscant alguna cosa per posar-me aquesta nit. Havia de ser una ruta senzilla, entrar a l'H&M i sortir, però no ha estat així. Després de passar per quatre o cinc botigues provant-me talles que no m'entraven, intentant escoltar la ràdio del mòbil mentre es barrejava amb la música del Bershka, ai, he anat a la biblioteca a llegir un llibre que m'entra a l'examen del dilluns. He passat el matí del primer dia amb 23 donant voltes pel centre comprant roba i llegint a la biblioteca. Hola, que algú em dispari. 

Aquesta nit al Xino de Tallers ens trobaran a faltar. Suposo que els meus companys de festa enyoraran el licor que beuen allà. S'hauran de conformar amb els cubates carregats del Santi mentre mirem el Barça. He d'imprimir tres mil flyers i concentrar-me perquè a la 1.30 estiguem tots preparats per ballar Danza Kuduro.

Cumpliría un año menos y al soplar daría fuego a las velas que pusiste en el pastel

I tú, nerviosa,...

Realment, havia decidit feia uns dies que havia d'actualitzar el blog perquè feia bastant que no ho feia.
I casualment ho faig avui. Dic casualment, perquè sabia que lavidaenmarte va començar fa més o menys un any i volia mirar-me'l altre cop i fer una mena de resum.
Però avui no és més o menys, avui fa exactament un any. 16 d'agost.
El vaig presentar com un blog força absurd i així ha estat.
La veritat és que diu bastant poc de mi que parli tan seguit de ginlemons i de cervesa. Com no actualitzo tan sovint, si ho llegeixo tot de cop semblo bastant perjudicada. Semblo.

..com sempre que et toca ser..

També he parlat de batuka, de bicing i de menjar. Justament ara m'estic menjant una amanida però diguem que aquest any m'ha caracteritzat bastant la gula. No m'he engreixat, crec, però tampoc m'he aprimat. Aixi que buenu, qui m'hagi vist en biquini ja sabrà que tinc panxa, estic una mica morena, i que de tant en tant tinc picades de mosquits.
Ai els mosquits! Vaig fer una actualització preciosa (sóc fan de mi en aquesta) sobre aquestes precioses criatures. Va ser el 8 de setembre del 2010 que es deia "Áunque grites". Segueixo pensant el mateix. Odi profund.
També comentar que he nombrat bastant a Zlatan Ibrahimovic, a Luís Enrique i a la majoria de la plantilla del Barça. Hola? Només he parlat de futbolistes? No.També he nombrat a Àlex Karev, a Sayid Jarrah, al Johnny i a l'Eduard Farelo.
Exceptuant al Johnny i els sexys aquests de la pilota, els altres han estat lligats sempre al meu fanatisme cap a un altre tema molt parlat en aquest blog: les sèries.
Ara farà un any que vaig deixar els Fisher. Mai em cansaré de dir que A dos metros bajo tierra és una sèrie que s'ha de veure perquè, bàsicament, no és una sèrie. És molt més.
Realment va marcar del tot el meu estiu de l'any passat.
També miro sèries menys profundes, obviament. Sexo en Nueva York, a modo de ejemplo.

..el centre d'atenció.

Creia que havia parlat molt de sortir de festa en aquest blog. I si, ho he fet però, també he parlat bastant de feina. He fet referència, bastant, als meus dies a la biblioteca escanejant articles de Borja Thyssen i Paquirrin, evidentment també he nombrat  l'Auditori i, més últimament, dels dies dient Toma, buenos dias?
I per acabar aquest resum i mirant tot el que he anat escrivint durant aquest any només em queda parlar d'un tema que ha ocupat la majoria de les meves actualitzacions.
Coses com: Daddy Yankee, Merlin, Manolo, Los Chichos, Gran Hermano, Operación Triunfo, revistes del cor... Coses choles (per dir algu)que em fascinen. Fascinar, és poc.
Suposo que d'aqui ve lo de "Aquest blog serà força absurd".
Bé, doncs, espero seguir explicant coses sense importància durant els pròxims temps.
He tingut prop de 3000 visites i això m'agrada bastant.
Igual que m'agrada bastant tot el que m'ha passat aquest any.
Realment fer un blog és guai eh? No pensava que donés tant de si.
Un saludo a todos mis fans.

Where a girl loves a boy, and a boy loves a girl

Som dijous i en aquesta setmana ja he anat al banc moltes vegades. De cara al curs que ve seré universitària i encara no m'ho acabo de creure. Jo sempre havia dit que acabaria treballant de lo meu (la broma) després del cicle formatiu. Aquest any he vist que per molt que fes un any sabàtic d'estudi, ni he estalviat i ni molt menys he viatjat, que és el que volia fer.
Això si, he fet pràctiques a dos llocs diferents i he sortit molt festa.
M'he matriculat de tardes i a cada hora que passa me n'adono cada cop més que és la millor opció que he pogut escollir. Em moro de son, actualment. En aquest mateix moment. Aqui a la feina. Esperant a que la impressora funcioni.

Is always Mister Right

Sé que no té res a veure però, el terme anar a la uni, apart de recordar-me a la gent que conec que porten les carpetes de les seves facultats i a les biblioteques que jo anava quan havia d'estudiar per les recuperacions de batxillerat o els examens del cicle formatiu, em recorda a les pel·lícules d'American Pie i al final de Compañeros.
Espero estar a l'alçada aquests quatre anys que m'esperen. No a l'alçada de Quimi y Valle sinó a l'alçada del preu que costa la matrícula i tot el que li segueix.
Canviant de tema.
Últimament només parlem de bodes.
No sé que està passant al món però espero que no estiguem arribant a aquella edat. Anteriorment havia comentat que dubtava que jo em casés algun dia i que si ho fes seria a Las Vegas una nit en plan no me acuerdo de nada però, a saber, perquè hi ha coses dels casaments que em fan bastanta gràcia.
I si mai em veia a la uni i ara si, potser algun dia em veuré casant-me.
Ui, crec que pararé de delirar i deixaré de pensar com Charlotte York.
En fi, el món està boig.