Cumpliría un año menos y al soplar daría fuego a las velas que pusiste en el pastel

I tú, nerviosa,...

Realment, havia decidit feia uns dies que havia d'actualitzar el blog perquè feia bastant que no ho feia.
I casualment ho faig avui. Dic casualment, perquè sabia que lavidaenmarte va començar fa més o menys un any i volia mirar-me'l altre cop i fer una mena de resum.
Però avui no és més o menys, avui fa exactament un any. 16 d'agost.
El vaig presentar com un blog força absurd i així ha estat.
La veritat és que diu bastant poc de mi que parli tan seguit de ginlemons i de cervesa. Com no actualitzo tan sovint, si ho llegeixo tot de cop semblo bastant perjudicada. Semblo.

..com sempre que et toca ser..

També he parlat de batuka, de bicing i de menjar. Justament ara m'estic menjant una amanida però diguem que aquest any m'ha caracteritzat bastant la gula. No m'he engreixat, crec, però tampoc m'he aprimat. Aixi que buenu, qui m'hagi vist en biquini ja sabrà que tinc panxa, estic una mica morena, i que de tant en tant tinc picades de mosquits.
Ai els mosquits! Vaig fer una actualització preciosa (sóc fan de mi en aquesta) sobre aquestes precioses criatures. Va ser el 8 de setembre del 2010 que es deia "Áunque grites". Segueixo pensant el mateix. Odi profund.
També comentar que he nombrat bastant a Zlatan Ibrahimovic, a Luís Enrique i a la majoria de la plantilla del Barça. Hola? Només he parlat de futbolistes? No.També he nombrat a Àlex Karev, a Sayid Jarrah, al Johnny i a l'Eduard Farelo.
Exceptuant al Johnny i els sexys aquests de la pilota, els altres han estat lligats sempre al meu fanatisme cap a un altre tema molt parlat en aquest blog: les sèries.
Ara farà un any que vaig deixar els Fisher. Mai em cansaré de dir que A dos metros bajo tierra és una sèrie que s'ha de veure perquè, bàsicament, no és una sèrie. És molt més.
Realment va marcar del tot el meu estiu de l'any passat.
També miro sèries menys profundes, obviament. Sexo en Nueva York, a modo de ejemplo.

..el centre d'atenció.

Creia que havia parlat molt de sortir de festa en aquest blog. I si, ho he fet però, també he parlat bastant de feina. He fet referència, bastant, als meus dies a la biblioteca escanejant articles de Borja Thyssen i Paquirrin, evidentment també he nombrat  l'Auditori i, més últimament, dels dies dient Toma, buenos dias?
I per acabar aquest resum i mirant tot el que he anat escrivint durant aquest any només em queda parlar d'un tema que ha ocupat la majoria de les meves actualitzacions.
Coses com: Daddy Yankee, Merlin, Manolo, Los Chichos, Gran Hermano, Operación Triunfo, revistes del cor... Coses choles (per dir algu)que em fascinen. Fascinar, és poc.
Suposo que d'aqui ve lo de "Aquest blog serà força absurd".
Bé, doncs, espero seguir explicant coses sense importància durant els pròxims temps.
He tingut prop de 3000 visites i això m'agrada bastant.
Igual que m'agrada bastant tot el que m'ha passat aquest any.
Realment fer un blog és guai eh? No pensava que donés tant de si.
Un saludo a todos mis fans.

Where a girl loves a boy, and a boy loves a girl

Som dijous i en aquesta setmana ja he anat al banc moltes vegades. De cara al curs que ve seré universitària i encara no m'ho acabo de creure. Jo sempre havia dit que acabaria treballant de lo meu (la broma) després del cicle formatiu. Aquest any he vist que per molt que fes un any sabàtic d'estudi, ni he estalviat i ni molt menys he viatjat, que és el que volia fer.
Això si, he fet pràctiques a dos llocs diferents i he sortit molt festa.
M'he matriculat de tardes i a cada hora que passa me n'adono cada cop més que és la millor opció que he pogut escollir. Em moro de son, actualment. En aquest mateix moment. Aqui a la feina. Esperant a que la impressora funcioni.

Is always Mister Right

Sé que no té res a veure però, el terme anar a la uni, apart de recordar-me a la gent que conec que porten les carpetes de les seves facultats i a les biblioteques que jo anava quan havia d'estudiar per les recuperacions de batxillerat o els examens del cicle formatiu, em recorda a les pel·lícules d'American Pie i al final de Compañeros.
Espero estar a l'alçada aquests quatre anys que m'esperen. No a l'alçada de Quimi y Valle sinó a l'alçada del preu que costa la matrícula i tot el que li segueix.
Canviant de tema.
Últimament només parlem de bodes.
No sé que està passant al món però espero que no estiguem arribant a aquella edat. Anteriorment havia comentat que dubtava que jo em casés algun dia i que si ho fes seria a Las Vegas una nit en plan no me acuerdo de nada però, a saber, perquè hi ha coses dels casaments que em fan bastanta gràcia.
I si mai em veia a la uni i ara si, potser algun dia em veuré casant-me.
Ui, crec que pararé de delirar i deixaré de pensar com Charlotte York.
En fi, el món està boig.

La inconsciència es reflexa en joc de dos

No pensar en el que hi ha més enllà

Bon dia. Crec que els divendres és quan tinc més ganes d'escriure (i d'emborratxar-me). 

Ahir vaig anar a la pelu i vaig sortir prou contenta. Recordo un dia que vaig anar a un lloc on es feien passar per perruquers (veient el resultat dubto que ho fóssin), que vaig sortir amb el cabell de color negre (la única cosa que havia demanat) i amb un tacte entre un mocho i un gat pelut, i tot en plan volum sense forma.

Ara estic bé, tinc el cabell igual que abans però més descent i d'un sol color (a lo loco). 

He de mirar amb quina roba combinar el meu nou look aquesta tarda. Em fa il·lusió posar-me mona pel bodorrio. No sóc jo la que em caso.

Si algun dia decideixo fer-ho, serà a Las Vegas d'aqui uns quants anys (segles). Possiblement bastant beguda.

Aviam, ho dic ja, vull demanar-li a Eduard Farelo que sigui el meu novio. Ho sento, tinc el cap a l'any 97 perquè estic increiblement enganxada a Nissaga de Poder. No recordava com era d'increible. Adéu Caso abierto, adéu Ally Mcbeal i adéu totes aquelles sèries que algun dia he començat.

Sóc una més dels Montsolís.

M'acabo de fer un cafè gegant i ja me l'he acabat. La fiesta de Blas. Ara tinc les pupil·les en plan com taronges. Hauria de comprar-me ja unes ulleres (necessito una urgent substitució a les lentilles). 

El que poso entre parèntesi ho posaria amb un #, en plan twitter. Estic bastant enganxada. 

Aviam si em poso amb això del google + que encara no he entés ni com entrar-hi. 

Tot sigui per tornar a agregar gent. (risas)

Bé, hora i mitja i cap a Passeig de Gràcia a agafar el bicing. 

Sort que avui no plou.

Tots taraaaaaats!

M'encanta anar en bici. El dia que vaig tornar de Galícia ja feia més de deu dies que havia demanat la meva targeta Bicing i ja la tenia a casa. Ja feia un parell d'anys que no en tenia després de que em robessin la motxila al carrer Escudellers amb tot el que portava a dins.
A la feina acostumo anar en metro perquè sinó pirri arribaria dhora.

Lady Merlín!

Avui m'he llevat a menys vint por arte de magia i encara he arribat a una hora raonable (no massa).
Fa dies que vaig provant les diferents maneres d'arribar a casa des del centre amb bicicleta i hauré d'escollir la menys perillosa. És un joc. De moment el primer dia vaig decidir fer de cotxe i anar per Consell de cent. Vaig arribar bastant ràpid a casa però, vaig estar patint tota l'estona. Realment aquell dia em vaig sentir agraïda per haver anat a l'intensiu de l'autoescola (d'alguna cosa m'ha d'haver servit fer aquell intensiu). Algun dia em presentaré a la teòrica.
El següent dia vaig trigar el triple en arribar a casa perquè vaig decidir fer de vianant i anar per Ronda Sant Pere. Per poc atropello una dona que em va demanar perdó. No ho vaig entendre.
Avui crec que faré una barreja de les dues.
M'encanta Barcelona. Crec que ho dic massa sovint però és que és així. Sempre he trobat avorrida aquesta ciutat a l'estiu però és que ara la trobo perfecte. Fer una birra a una terrassa d'Avinguda Gaudí, prendre el sol i banyar-te a la platja de la Barceloneta, inflar-te de menjar i de beure al Puerto Plata (i encara que no vulguis inflar-te lo important és que tens la oportunitat de fer-ho. Tens l'opció de dir que no a un plat de macarrons. Fascinant), provar discoteques a plaça Reial, buscar restaurants xinos per Les Corts, anar en bici per la meridiana... No sé, és com fantàstic.
De fet, se'ns dóna l'oportunitat d'anar a Girona a passar el dia i hi anem dues hores i tornem.

Els guerrers s'avorreixen si no hi ha una mica d'acció

Cada nit des de fa temps

Ja torno a ser a Barcelona. He passat set dies a Galícia amb la meva família. Té coses bastant maques. Com Vigo, per exemple. Potser ho he idealitzat una mica perquè vam fer ruta amb bus turístic (mitjà de transport que m'apassiona). He de dir, però, que cada dia tinc més clar que m'agrada molt viure a Barcelona. Crec que els llocs que més m'agraden són les ciutats que tenen metro. Si, és una conclusió una mica extranya.
Aquests dies m'he enganxat a La que se avecina. Tot molt normal. I he vist el programa del Jordi González que fa amb la aquella dona que parla en anglès i amb els morts. Una miqueta de pànic.
També m'he enganxat al tema Ylenia, novament.
Per altra banda, també m'he informat de coses sèries i descents.
És dilluns al matí i tot torna a la normalitat. Estic a la productora intentant registrar-me a pàgines web per demanar que treguin uns vídeos. Una pàgina m'ha sortit en portuguès i m'estic fent un embolic considerable. He anat a google perquè m'ho traduïs i crec que no ens hem entès. Una altra web m'ha preguntat fecha de nacimiento i com no he volgut posar la meva, he posat 1 de gener del 2011 i m'ha dit que sóc molt jove. Normal. Ara he canviat l'edat i m'ha dit que ja ho he intentat abans i que no cola. Astupendu.
Fa dies que no parlo de séries aqui. Només diré que els meus amics s'han enganxat a Entourage i jo he volgut ser més radical i tornar a veure Nissaga de Poder. Sí, ho sé, molo bastant.
No vull que em feu spoilers. Recordo coses però no tantes.