Sense dir-nos res però estranyament conscients

A l'endemà no me n'havia oblidat

Hola que tal? M'acaba de saltar una llàgrima de l'emoció veient l'entrada de Laura de GH a la gala com a guanyadora del concurs. Realment sóc una prima.
Potser tinc una choni amagada dins meu. Que escolto Daddy Yankee amb tota la normalitat del món i tinc radioteletaxi i radiolé al mòbil en canales predeterminados.
En fi, que greu tot.
És dijous i ha passat molt ràpid aquesta setmana.
La setmana blanca per la gent que estudia. Jo no recordo que és estudiar ni res que se li aproximi i apart no faig un test d'autoescola des de fa molts dies.
Bé, a tot això en aquests últims dies he comprovat que els calçots no m'agraden, que el carnaval anant de caputxeta vermella és molt divertit encara que no tinguis cap llop, que matinar els diumenges no és tan horrorós, que el cafè amb gel a ple març està molt bé, que dejardefumar no existe, son los padres, que sortir fins les 3 està bé perque hi ha més coses gratis i que dormir 14 hores no és molt normal però jo ho faig.

Vaig pensant alternatives per si mai es dóna el cas

I tard o d'hora només queda una veritat

Una veu comentava "Ai, que guapa està!" Com sempre informo els dies especials, els primers dies de mes, els dies que són curiosos d'anomenar.
Ara dic que comencem el tercer mes del dosmilonze. El març. Sent conscient que és el mes on comença la primavera (la millor època de l'any).
Avui és dimarts, com tothom sap. Avui visc fora de mi. I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient. Escoltar una de les millors cançons que he escoltat mai. Just en el moment que necessitava escoltar-la.  Que esperaves que seria com una cosa rutinària habitual d'un dilluns a la nit al carrer Joaquim Costa fent unes birres. Però no. Que demani un desig! Que demani un desig!
Anar al cine i tornar a pensar que Natalie Portman té el punt de ser la única dona al món que li queda bé el cabell al zero però també té el punt d'assemblar-se a Keira Knightley que és fatal. Presentar els meus respectes a l'autoritat. La importància de començar malament una setmana i fer-la anar de la manera més extranya possible. I amb un home amb corbata que no se qui és. La felicitat de començar una setmana amb bon peu fent de persona normal i saber que estem a dimarts i que aquest mes de març me'l passaré sencer a l'Auditori. Has fixat els ulls a un punt imprecís del menjador. No tenir ni tan sols una petita idea del que he intentat sentir des que sóc conscient que existeixen les... ara un peu, ara un braç, ara el tors, ara el cap. Admirar les pel·lícules que no esperaves que t'agradéssin, i tirar pel terra les idees que havies tingut de les que tothom diu que són imprescindibles i que a tu no t'aporten absolutament res.
Descobrir les cases per dins i saber que estaves enamorada dels mobles que havies comprat sense saber si combinaven amb les parets. De sabates d'hivern, de confeti aixafat. Seria, en el seu dia, tan inmens el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran. El que tu has fet de mi. En un núvol de somnis que tens a l'abast.

Voy a empezar por los bares

La vida és la vida i no canviarà.

Molt bé. Dilluns i aqui a casa meva tothom ha anat a treballar. Tinc un croisant de xocolata davant meu que ha aparegut no sé com però que és gegant i no me'l podré menjar tot. Lo fort és que em fa com mandra. M'estic bebent un cafè d'aquells solubles que sempre m'han semblat dolents i ara m'agraden. En fi, m'agrada el cafè soluble i em fan mandra els croisants gegants de xocolata. Molt normal tot. Sóc les 10.21 de la matinada  I em posaré a fer testos d'autoescola. He recordat que no he portat les fotos de carnet tot i que he tingut molts dies. Estupendu. Miraré pel·lis que me n'he baixat mil i miraré Infidels que vaig bastant atrassada.
Mentrestant twittejaré a la Nina, a Manu Guix i a Noemí Galera i els hi agraïré aquests 10 anys de felicitat. Ahir no vaig poder disfrutar massa de la gala perquè la connexió amb la web de telecinco es va bloquejar quan van dir els guanyadors i quan van cantar mimúsicaestuvoz. Així que fatal. A part vaig passar-me 5 hores que van semblar unes 500 a l'Auditori escoltant una gent que canta Gospel i celebraven deu anys. Twocats pel Gospel. Si, realment ens van tocar, i molt. Vaig arribar tardíssim a casa. Jo volia celebrar els deu anys d'OT però es veu que en aquesta vida no es pot tenir tot.
Ara, lo que si que es pot tenir és el que queda del sello de l'Apolo del divendres al canell esquerre, i el que queda del sello del Merlín del dissabte al canell dret. Això és vida.

Oh no! Qué voy a hacer si no estás!

Más, te quiero y quiero más.

Bé, suposo que arribat el punt en el que s'ha trobat la meva panxa ha sigut estrictament necessari volver a las andadas. Avui he tornat a fer Batuka. Els inicis d'aquest blog (recordem) vaig dir que em tornaria com Jéssica Expósito (risas enlatadas). En fi, ho trobava a faltar. Ara estic menjant una amanida de tomàquet, formatge light, olives i tonyina (una amanida de la qual podria menjar tota una família sencera).
A la cuina hi ha uns raviolis que no em menjaré (espera't!).
He de dir, ja que parlem de Jéssica Expósito i de Batuka, que els orígens de que aquesta gent es fes famosa va venir gràcies a un programa de televisió que aquest diumenge diu adéu per falta d'audiència.
Des d'aqui declaro la meva absoluta indignació i exigeixo un audímetre a casa meva. Això suposa una desgràcia per la humanitat. No sé com ho veieu però, Operación Triunfo és la vida.
Sabeu que sempre he defensat Gran Hermano i ho seguiré fent tot i que en sóc conscient que és telebasura. Telebasura que m'entreté, em fa riure i m'apassiona.
OT no és telebasura tot i que ara al CHAT es dediquin a jugar a beso, verdad o atrevimiento (joc odiat per mi mateixa des de los tiempos de antaño).  Però Telecinco és així, que hi farem.
No em posaré a defensar el format ni els programes musicals ni tota aquesta mandanga però, espero que tots els que penseu que preparar-se cançons en una acadèmia per defensar-les en una gala és telebasura estigueu mirant cada dia documentals d'ossos a la 2.
Bé, tocarà acceptar aquesta injustícia tan gran.
Després de veure el que acabo d'escriure crec m'estic convertint una mica a la pobre nena que defensa a Justin Bieber i que quan creixi morirà de vergonya.
Que os peten.

Si esto fuera una peli francesa, tu y yo acabaríamos casados

Y ella se llamaba Viernes.

És 11-02-2011 (tenia la nota mental de recordar aquest dia perquè és com molt graciós).

Ahir a la nit tenia moltes coses a dir al blog.
Bé, moltes coses tampoc, vaig fer una mena de oda a Johnny Depp que s'anomenava Fandandos ar Yoni però quan ho vaig veure publicat no em va acabar de fer el pes. Em vaig conformar amb pujar una foto al muro del Facebook i admirar-lo en dues línies.

Ahir estava amb l'eufòria de tornar de veure dues hores de riure màxim amb Goyo Jiménez al teatre Capitol. Ara són les cinc i algu de la tarda i en dues hores estaré treballant i encara vaig en pijama. L'eufòria no seria el que més em caracteritzaria ara mateix. A part, estic escoltant Octubre de Pastora i no és la cançó més animada del món, que diguéssim. No sabía bien, dónde estaba. No sabía bien, lo que buscaba. No sabía bien, lo que añoraba. Y se lanzó a correr a donde no la amaban. Tot i que Dolo mola bastant.

Avui és divendres. A mi els divendres m'encanten. Últimament no tant. Útimament no semblen divendres.
Porto dies reflexionant sobre el futur professional que m'espera. Que m'espera o que em vull plantejar.  Construeixo idees i després les desfaig. Tot això mentre miro Infidels, How I met your mother i Grey's Anatomy, i vaig a comprar al Condis i faig el ridícul quan intento lligar el carro i no puc, i em plantejo unes tres vegades al dia que hauria de comprar-me una tarjeta pel mòbil per poder-hi posar cançons.
Quan el meu Ipod va morir, em va fer tanta mandra comprar una tarjeta que ara he d'escoltar l'home que diu quina és la pròxima parada del metro.