Welcome home!

Happiness.

Estic patint crisis professionals davant l'art, irònicament parlant, que tinc per fer treballs audiovisuals.
És el tema estrella del mes de maig: el meu projecte individual. Es veu que he d'entregar alguna cosa feta per mi i les meves idees són limitades. Limitades i dolentes.
Tinc moltíssimes ganes d'acabar les classes. Només em queden cinc setmanes plenes de feina i jo només puc pensar en com de feliç seria fent copes de vi a les terrasses dels bars, prenent el sol amb samarreta de tirants.
He de dir que les assignatures d'aquest semestre prometien ser una merda i realment no ho són tant. He de dir, però, que ho comparo amb periodisme i per tant qualsevol horror d'assignatura seria un regal en comparació.
Tot i que no estan malament no vol dir que se'm donin bé. Fot gràcia que després dels anys hagi de seguir estudiant les corves de demanda i oferta. I encara és més divertit pensar que, després de tant de temps, segueixo sense entendre una puta merda.
Em recorda a la meva època daurada estudiantil, aquell temps en el qual posseïa un do màgic per repetir cursos com xurros, i on l'assignatura d'economia era de les que més trimestres em feia companyia a la llista del suspensos.
Però bé, si encara fos aquesta l'única matèria que no entenc aquest any encara estaria contenta, però és que resulta que el dret tampoc és el meu fort. La veritat, no cal enganyar-nos, mai hagués pensat que ho fos. El dia que a classe vam analitzar la sentència de les imatges de la mort de Paquirri, vaig pensar que potser havia trobat una escletxa per on veure un mínim interès pel que fèiem a classe. Però no, al final no. Una pena.
I ara, deixem els drames professionals perquè vull parlar d'una cosa important.
Fa uns dies vaig actualitzar el blog per explicar que m'havien robat el mòbil i tal i qual. Un drama.
Doncs bé, em fa molta por pensar que potser el meu karma em tornarà tota la sort que estic tenint amb el tema perquè de veritat que no m'ho acabo de creure.
Vaig prometre que em casaria amb un mosso si em trobaven el mòbil. Evidententment ho vaig dir perquè estava desesperada i perquè dubtava enormement que això passés.
Ho sé des d'ahir i no sabia com fer pública la notícia, així que he estat 24 hores ignorant la realitat. Aquest matí he anat a la comissaria i allà estava ELL, després de quasi 50 dies de segrest.
En fi, ha passat, sóc feliç i em sembla flipant tot plegat.
El meu samsung galaxy s III mini ha tornat a casa. I bé, doncs això, que estic plorant.

Se ha convertido en debate de café

De cuando eras payaso.

Avui me n'he adonat que el meu myspace encara existeix. M'estic rient sola. Estic fent un casting per un curtmetratge que faré pròximament i em té bastant fascinada la gent que envia fotos amb cubates o fent morritos amb ulleres de sol. Per no parlar dels homes que es fan fotos als abdominals i es creuen que són fotos artístiques. Molt bé noi.
Aquí en aquesta entrada podeu veure un estil de foto que no s'ha d'enviar si vols que et contractin. L'obra representada sóc jo retocada amb paint quan tenia 18 anys. Amb un ros molt creïble.
Per cert, avui fa tres setmanes de la desaparició del meu mòbil. És extrany però no el trobo massa a faltar. És que he descobert que amb el Nokia de l'any 74 que porto ara, puc jugar a fer carreres de cotxes. El pitjor de tot és que m'agrada.
Bé, obviant les bromes he de dir que estic esperant un sony xperia tipo que vaig pagar per ebay la setmana passada i encara no m'ha arribat. Genial, eh? Sóc la gafe d'Espanya i no passa res.
Espero que el pròxim cop que escrigui aquí, us pugui avisar per whatsapp. Bon vespre.

Querido diario, hoy me han robado.

ELL

Molt bona tarda. Avui faré un resum del que han estat aquests dos últims dies. És possible que expliqui bastantes coses i que no us importin de manera massiva. Comprenc que teniu whatsapps que contestar, emails instantanis que llegir i contestar al moment i, que també, teniu fotos per fer i passar-les amb el filtro de l'Instagram, i que això que us explico us sembla pesat, avorrit i llarg. Bé, jo ja no tinc aquesta feina a fer perquè dijous, unes amables i entranyables i simpàtiques dones de Romania, em van treure el meu samsung galaxy s III mini de la butxaca de l'abric quan anava a treure el bitllet per entrar al metro. Des d'aquí, no vull deixar d'enviar una gran salutació a aquestes dues persones que, amablement, tant que ni me'n vaig adonar, em van treure el motiu de la meva addicció abusiva. Vull demostrar, evidentment, el meu despreci absolut al fet d'haver-me quedat totalment en pilotes sense el meu mòbil. Ara miro a la gent pel carrer.
Bé. Començo, doncs, la reflexió i el resum del que és viure durant dos dies (i el que em queda) a l'any 2005.
Una vegada assumit que m'havia quedat sense mòbil, després de mirar atentament si se m'havia colat per la carpeta de la uni, i d'observar malament a tota la gent que tenia al costat i d'adonar-me que, clarament, estava fent la cosa més absurda del món de portar posats uns auriculars a les orelles escoltant l'aire, vaig decidir sortir del metro i anar cap a la primera botiga de Yoigo que recordava tenir a prop, però estava tancada. Em vaig fumar un cigarro. Últimament fumo molt poc i estic molt contenta d'això, i el meu compte bancari també, però era un moment bastant extrany i necessitava pensar en el que havia de fer. Fumant. Evidentment, estava faltant a classe.
El piti el vaig tirar en un minut perquè vaig pensar que havia d'anar corrents a casa a trucar a Yoigo per dir-lis que canceléssin la targeta. En tot moment, jo no estava assumint la magnitut del drama al qual estava immersa (hola, no tenia mòbil). Vaig trucar a atención al cliente i em van dir que les dues males putes aquestes ja no podien fer trucades, però si rebre-les. Vaig trucar-me a mi mateixa i vaig penjar. Com quan trucava al tio que em molava a la ESO i després penjava, (una salutació des d'aquí si ho estàs llegint, què tal?). Bé, vaig tornar a trucar al cap d'uns minuts i ja em deia que ja no estava disponible. Uf. Jo realment patia perquè no entréssin al meu whatsapp, al meu facebook, al meu gmail o al meu twitter i escrivíssin a tothom coses com "sóc una puta", o alguna cosa per l'estil. Si, ho sé, en malpensar d'aquesta manera hi ha tingut a veure la meva mare. En tot cas, més tard hi vaig caure que tenia patrón al mòbil i que no haguéssin pogut fer res, muahahahahaha.
Després d'explicar el drama a casa vaig anar, ara si, a Yoigo a explicar-lis el meu problema.
La dona de la botiga, MOLT AMABLE, em va fer esperar uns 35 minuts (l'hora és aproximada, no em poso rellotge des de que tinc mòbil, per tant, podrien ser 35, com 50), mentre atenia a una noia que, jo crec, que no sabia ni marcar números al mòbil. Em va dir dos cops "perdona eeeh, ya estamos", i jo com "nononoonoooo, tranquilaaaa, totaaaaal". A cagar a la via.
Després d'una llarga estona la dona em va atendre i jo vaig començar la meva actuació de l'interpretació dels fets, perquè em regaléssin un altre samsung galaxy s III mini (m'encanta dir el nom sencer, com aquests fills que es diuen Juan Eduardo Alberto Antonio). La dependenta em va dir que "pirri" em donarien un mòbil nou, i em va proposar que anés a mentir a la policia. Ahá, jo sóc incapaç d'apuntar-me una fòrmula a la mà per copiar en un examen, però sí sere capaç de dir una mentida a un Mosso d'Esquadra. NO.
Bé, després de sortir deprimida de la botiga i d'escoltar els consells de la dona de Yoigo i de dues espontànies (amigues d'ella) que es van afegir a la conversa per donar-li més dramatisme al relat, insistint-me que exagerés l'escena del robatori, convencent-me amb frases del tipus "Nena, esto es España!!!!! Estamos en crisis!!!!, quítate de verguenzas y miedos!", vaig marxar cap a casa a preguntar-li al meu pare què havia de fer. Malgrat les opinions via telèfon (fixe obvi) que tenia amb me mare i les opinions cara a cara que tenia amb el meu pare, no vaig arribar a cap conclusió ferma però vaig sortir de casa en direcció a la comissaria que hi ha a prop del Merlín. Vaig haver de tornar a casa a buscar el imei del meu mòbil perquè el mosso me'l va demanar. Com podeu veure, estava gaudint d'una molt agradable tarda.
La segona visita a la comissaria ja va ser més útil. Vaig demanar de fer una denúncia i em van dir que m'esperés a la sala d'espera. Aviam, jo he de dir que aquestes situacions, per sort, les tinc molt llunyanes a mi i no acostumo a trepitjar aquests tipus de llocs, i la meva idea del tema no va més enllà que la comissaria de Laberint d'Ombres o la de La siesta de Gran Reserva, per tant, la meva ignorància i nerviosisme estaven escrits a la meva cara. Jo creia que no havia de fer una denúncia, però com la nova targeta del mòbil me la feien gratis si la portava, doncs au.
Va passar un mosso per prendre cafè i em va dir "ara de seguida et cridem", el següent mosso va venir i em va dir "ja pots passar... Mireia, no?", "no, Marta". Èxit.
Bé, vaig fer la denúncia i ja no sé si vaig dir la veritat o no perquè crec que ja m'estava flipant amb tot. Com el sexappeal d'aquell Mosso també era denunciable tampoc sé exactament el que vaig dir o deixar de dir.
En fi, vaig marxar de la sala dels tios buenos i me'n vaig tornar a Yoigo amb la denúncia. La tia no s'enracordava de mi, GUAU. En fi, li vaig recordar la memòria i després de sentir pena per mi em va donar la targeta. "¿Qué movil utilitzaras ahora?", em va dir. Vaig contestar amb un, sense esma, "no lo sé", i vaig marxar.
No vull donar-vos enveja però el mòbil que tinc ara és un sense whatsapp, sense email, sense facebook, sense datos, sense wifi, sense l'aplicació de TV3, de RTVE, d'Antena3, de Mitele... (què passa? mirava sèries al mòbil), sense Triviados, sense Draw Something, sense Instagram.... però tinc el joc de la serpiente en 3D.
Bé, ja està, ja paro. Comentar només, per acabar, que de moment estic bé, que la gent em tracta com si se m'hagués mort un parent, i en el fons, estic viva i perfecta. Miraré de viure una experiència de desintoxicació aviam com ho porto, miraré a la gent pel carrer i potser estaré, fins i tot, més atenta a classe. No es pot dir que no he amortitzat aquest mòbil perquè ha format part de mi, com una altra extremitat, durant aquests tres mesos de vida que ha tingut, però evidentment, el trobo a faltar i sento odi cap a aquestes dues senyores (bé, dic dues, però la veritat és que no ho sé).
Ahir em va trucar un mosso a casa dient que anaven a veure les imatges del metro aviam si les veien. Sort que no vaig timar-lo. Realment és guai que les busquin. Creia que aquesta gent es dedicava a buscar criminals, però bé. Prometo (ai) que si em tornen el meu mòbil em caso amb un d'ells.
Acabaré aquest escrit amb la cançó que va quedar tallada en el moment que em van robar: I come home in the morning light, my mother says "when you gonna live your life right?", oh mother dear, we're not the fortunate ones... and girls, they wanna have fun... oh girls, just wanna have f

Lo que podría haber sido

Molt professional

Molt bona nit a tothom. Avui torno al blog després d'uns quants mesos per explicar el que podria haver estat el dia més ridícul de la meva vida. De la meva i del de la Yoyo. Potser hagués estat, però, la millor experiència del nostre amic Sem. Com podeu observar a la fotografia, avui hem anat a la gala dels premis Gaudí. Qui diu a la gala diu a la porta.
Hem anat a fer de fans. Sí, Sem 25, Yolanda 25 i, una servidora, Marta 24, hem fet el que possiblement farien les nenes adolescents fans dels polseres vermelles. Bé, quan dic possiblement vull dir segur, estaven allà, al nostre costat.
Hem estat molt contents perquè hem vist bona part de l'star system català.
 Per nombrar-ne quatre que ara em venen al cap podríem dir eminències com David Selvas, Roger Coma, Mercè Comes o la Lloll. Me'n deixo uns quaranta.
Bé, tot i que no hem fet cap foto per por a quedar-nos sense bateria, hem estat a centímetres d'aquests ídols de masses.
Ha començat la gala i nosaltres hem anat a fer un biquini i uns chocos a un bar que estava aprop, amb la intenció de tornar després a la porta. Li hem demanat als cambrers que ens posessin tv3 per anar seguint els premis.
Finalment el bar s'ha buidat i nosaltres seguíem alla (jo amb la tercera cervesa), mentre que el xino esperava que ens inspiréssim i marxéssim d'allà. Cosa que no hem fet fins que la bateria del meu mòbil ha arribat al 70%, que amablement l'home m'estava carregant al costat de la màquina de tallar embotit.
Quan l'amo del bar no ha pogut més, ens ha dit que estava tancant i nosaltres hem respòs amb un "si si, en seguida" mentre acabàvem la birra i escoltàvem atents el discurs de Montserrat Carulla.
Just després d'això hem pagat, hem anat al lavabo i hem vist com en aquell moment l'Andreu Buenafuente sortia a l'exterior del recinte a veure la gent que hi havia fora.
Aquí ve l'agradable broma que ens ha fet el destí, possiblement còmplice amb l'amo del bar: si aquell home ens haguès fet fora abans, nosaltres tres, els primos de la vida, ens haguéssim trobat de cara amb el presentador de la gala i ens hagués vist tot Catalunya fent el pena.
Pel que m'han comentat, el Buenafuente s'ha trobat una dona que passejava el gos i l'ha entrat dins la gala a presentar el millor documental.
Bé, a partir d'aquí jo em moro de pensar què hagués passat si haguéssim sortit dos minuts abans del bar.
El Sem feliç diu que haguéssim estat trending topic i que hagués gaudit de que el veiés tanta gent. La Yoyo i jo encara tremolem d'imaginar-nos el ridícul espantós que haguéssim fet.
M'hagués faltat un discurs del tipus: Gràcies Catalunya, sóc una prima, he vingut a fer de fan. Una salutació a la meva família, a la meva vida social que ara mateix estic perdent i, un petó a Joel Joan i a Peter Vives per estar aquí davant meu a les butaques, veient com la meva reputació com a productora a l'atur i com a dona que algun dia podrieu fer vostra, cau en picat davant de tot el públic de TV3.
Gràcies i fins aviat.

 

And your footsteps will always fall here...

...along England's greenest hills.

Sembla que, per fi, tot comença a tornar a la normalitat. M'he llevat abans de les tres de la tarda i vaig amb la bata d'hivern posada. M'estic posant al dia amb Anatomia de Grey, cosa que considerava impensable ara que havia redescobert les grans joies de tv3. Però ja he parat. Després de Laberint i Nissaga vaig veure Mar de Fons. Seguidament vaig intentar Zoo i només vaig suportar un capítol. Amb aquest nom ja creia jo que no seria molt del meu estil.
Aquest estiu se m'ha fet etern. M'agrada, m'encanta i em fascina Barcelona, però l'agost aquí és avorriment màxim si gaudeixes d'una pobresa absoluta. La meva targeta de crèdit ja no respira per si sola.
Aquest any no sé si faran Gran Hermano al setembre. És una de les meves grans alegries quan arriba aquest mes, juntament amb les festes de La Mercè. De petita em feia il·lusió tornar al cole i em feia posar trista Lady Di. Més o menys com ara.

El que ens lliga i ens lligarà sempre és un privilegi, però també una condemna

Son aquells que no vaig tenir.

Laberint d'Ombres. Capítol 450. Els canelons estan al forn. Sempre els faig al microones per mandra, per gana. Però avui volia treballar-m'ho una miqueta. Ahir vam anar a córrer per la platja. Fer l'operació biquini per novembre també està bé.
S'aprimarà pirri amb la barreja de córrer i canelons.
La meva vida social real comença a comptar a partir de les cinc de la tarda apròximadament. La vida social irreal està a 3alacarta, com ja he comentat, i comença tres hores abans. Quan em llevo.
Quan veig que la gent esmorza sucs de taronja i cafè amb la llum del sol, maleeixo està a les quatre de la tarda fent el dinar en pijama. Em pregunto què fan per no tenir son. O per tenir son a la nit.
En aquests moments enyoro anar a classe o treballar pels matins. És lamentable pensar això, en sóc conscient. Demà m'intentaré llevar com si tingués alguna cosa interessant a fer. Em fare un cafè, vestida de persona...o potser demà no.

Només em queda un desig a hores d'ara

Spice up your life

Sóc fan de quan un dels meus tres carregadors de Nokia funciona. Sóc fan de la cançó de Cerca de mi piel de David Bustamante. Sóc fan del N3. I també de l'N2. Sóc fan de baixar una parada abans i fumar-me un piti de camí. Sóc fan de la Senyora Cèlia. Sóc fan de Salvador Borés. Sóc fan, altre cop, de Salvador Borés. Sóc fan de l'electrolatino. Sóc fan de plorar amb retrobaments Mati-Cesc a Laberint d'ombres. Sóc fan dels pijames d'estiu. Sóc fan d'endreçar-me l'habitació i després posar encens de cirera. Sóc fan del Raval. Sóc fan de l'estiu. Sóc fan d'estar de vacances. Sóc fan del ventilador que tinc al meu cuarto. Sóc fan de moltes coses. Sóc fan d'aquesta foto. Sóc fan de la lassanya. Sóc fan del mural de la meva habitació. Sóc fan de prendre el sol. Sóc fan de celebrar festes. Sóc fan del vi de la casa. Sóc fan de ser fan.

Cremes hidratants per no fer-se gran

He canviat nostàlgia per coses a fer.

Ahir se'm va petar la crema solar a la bossa quan estava al nit bus tornant a casa. La fiesta padre si hagués acabat a l'Apolo i hagués fet allà l'espectacle estiuenc. El paper de liar que ja estava fet pols perquè li va caure vi blanc a sobre, no he pogut ni veure el seu estat. L'he tirat juntament amb la bossa, les tires dels filtres i el que quedava del tabac. Les claus les vaig salvar refregant-les pel vestit, el qual ja estava pringat tot de crema. Tot això pel carrer a les 3 del matí. Una noia em va preguntar si hi havia algun lloc per anar a prendre alguna cosa. La meva imatge era lamentable i vaig dir-li que a aquestes hores ja no trobaria res, potser em va veure i va pensar que deuria venir d'una festa molt divertida. Jo li vaig demanar foc per fumar-me un cigarro dels normals (dels salvats), ja que l'encenedor que tenia a la bossa ja no era útil i el meu havia explotat a la platja hores abans.
Estic passant un estiu d'aquí cap allà. No és perquè viatgi per tot el món o perquè faci excursions fora amb els meus amics, no. Em passo els caps de setmana mirant Aquí no hay quien viva i Vendelplà per les nits i pels matins. Els vespres els passo treballant treient plats de pizzes i pastes.
Entre setmana miro de divertir-me, anar a la platja, descobrir bars macos pel barri i mirar Laberint d'ombres. Tampoc està gens malament.
És dimecres. He de decidir encara què faré avui. Bona tarda.

Aquí todo es diversión hasta que salga el sol

No és aigua.

Molt fan de Fanny Lu. Creia que només tenia una cançó bona però la veritat és que tot el disc ho peta bastant. Abans que ens emportem ensurts, per si algú que llegeix això sent interès per buscar que és Fanny Lu, m'agradaria aclarir el concepte. Sí, és reggeton.
Després d'aquesta aportació musical començo aquesta entrada del blog, la qual serà molt sentida.
Aquesta nit tinc una cita a les 20.30h. També coneguda com entrevista de feina. A partir d'aquesta hora sabré quin estiu m'espera. Pot ser que em trobi a Barcelona a la ruina màxima però de vacances absolutes, o pot ser que acabi hipotecant tot el meu estiu en una pizzeria d'un poble de la Costa Daurada. Aquesta segona opció implicaria una marginació social extrema amb només un preciós mòbil Nokia (el meu) com a distracció i contacte amb la realitat. Bé, també tinc una tele a l'apartament on podré seguir la Riera cada dia i posar-me al dia de Sálvame. Amb això estic dient que no tindré un ordinador per seguir mirant la nova sèrie que hem descobert, Girls, brutal, per cert, ni podré actualitzar el blog (això és una exageració perquè no actualitzo mai ja).
Així que bé, només deixar patent que vull que em dónin aquesta feina per ser una mica menys pobra i poder pagar-me el rodalies per venir a Barcelona algun matí, per no quedar-me sense amics pel fet de viure a l'estranger.
Només em queda un examen de recuperació i estaré absolutament de vacances estudiantils. M'encanta perquè quan repeteixo un examen em plantejo quin tipus d'estudi vaig fer pel primer, com vaig tenir el valor d'escriure alguna cosa amb sentit.
Bona tarda i bon estiu!

De repente ¡trá trá! llegó su novio ya

La segunda versión

Quiero rayos de sol, tumbados en la arena y ver como se pone tu piel dorada y morena.... Hola sandàlies, hola xancles, hola pijama de tirants, hola terrasses fins tard, hola calor, hola estiu...! Bé, això quan dura més de dos dies, que ahir com una campiona amb sandàlies i els peus congelats.

Bé, encara que faci una mica de fresca, el temazo de Jose de Rico és màxim.
Faré honor a un dels meus últims retweets: "Voy a hacer algo extremadamente original: una entrada en mi blog explicando por qué no escribo mucho últimamente". Mira doncs no ho sé perquè no he actualitzat últimament, suposo que perquè m'ha fet pal i perquè tinc zero inspiració. Quan estava més onfire semblava que el blog molava més, ara escric merdes que no tenen cap mena d'interès, com això que estic escrivint ara.

He arribat a a la conclusió que el boom de lavidaenmarte va ser el meu any sabàtic sense estudiar, i ara amb tants treballs escrits, relats i feina relacionada amb penjar entrades a un blog amb exercicis d'assignatures coñazo, han fet que la meva passió bloggera disminuís.

Però bé, he tornat perquè d'aquí dos dies ja acabo el primer curs de la meva primera carrera (hola flipada) i volia deixar patent la meva felicitat. Ara em venen examens però tinc tot el temps del món per estudiar, ja que tots els meus serveis en verd ja me'ls vaig posar quan estava estressada, i ara amb tant vermell ja no podré lluitar ni pel guardaroba.

Fa un temps vaig fer l'esforç d'apuntar-me al mòbil les coses "gracioses" que podia penjar al blog. Mira, realment potser feien gràcia en aquell moment. Possiblement estaria a Porta Padilla de Sala 2 un dia que m'avorria absolutament.

Guau, no val la pena ni mencionar les notes del mòbil perquè són d'importància zero. Només parlo de la reflexió d'arribar tard als llocs i que segons si són i 55 penses que és tard i quan són i 1 creus que és just.
Després tinc apuntada una frase que va dir el meu pare parlant de nosequé que em va semblar guai en quant a la vida en general: "les coses s'han de fer quan un les pensa, si no, cagada". Potser parlava sobre que s'havia descuidat d'imprimir una cosa i ara havia apagat l'ordinador. Reflexió absurda.

Buenu, almenys amb aquesta entrada, el blog canviarà de foto i títol. Bon dia i gràcies.

Que a la nit sempre surt a fumar i pensa en nosaltres

Pensava tenir un dia de relax aquesta Setmana Santa, és a dir, volia no acabar de vins, cerveses o gintonics, però crec que no serà possible. Això de fer vacances d'estudis i feina no va bé pel cos.
I per començar per un dia, dijous de vaga amb tinto de verano del segle passat, divendres Arena, dissabte nit de mojitos i de nenes L'A, diumenge birres a Sants, dilluns Calçotada auditoril, dimarts gintonics post-partit Alves-Ibra, dimecres Karma i dijous Llops amb lambrusco blanc. Avui és divendres i estic sola a casa, o sigui que lo de tenir un dia de relax ho veig complicat.

Dilluns

Parlant de relax i de coses que van bé pel cos, vaig fer l'intent ahir de tornar a la Batuka. Vaig fer sis balls en comptes de cinc, en plan: Hola, tinc força de voluntat. Ara em trobo menjant espaguetis precuinats.
Feia molt que no escrivia aquí al blog. Suposo que després de Les Jornades Blanquerna se'm van treure les ganes d'actualitzar entrades, d'escriure bé i de corregir-me les faltes. Però aviam, tampoc em posaré dramàtica perquè, realment, m'ho vaig passar molt bé fent la revista
Torno aquí perquè realment m'agrada escriure les meves coses a alguna banda. Si ens remuntem als primers anys del meu batxillerat, jo tenia una agenda on m'apuntava la més absoluta tonteria que m'havia passat al dia. Ara ho escric aquí però amb la maduresa que em faltava llavors. Buenu.
No m'inspiro gens, a vegades, per això he trigat tant en tornar. He decidit que m'apuntaré, a les notes del mòbil, les coses interessants que vulgui explicar aquí. Porto uns dies fent-ho i tinc dues a tres. Realment, reflexions dolentíssimes. Les intentaré colar aquí sense que es noti.
Bé, potser avui no que ho veig molt forçat. Vaig a seguir mirant la pel·lícula que estic veient i un altre dia us parlo sobre la comodidad nivel Sims, que és un dels temes de reflexió d'aquest mes.
Últimament estic en un punt romàntic nivel voler veure Titanic en 3D. Greu? No, bonic.

Tanto tiempo esperando y cuando llegó se le pasó

Me tienes contenta

Capítol 21 de Laberint d'Ombres. Eh, sóc molt fan eh. Buenu diumenge a la tarda i amb un finde mogudet amb mal de panxa inclòs. Ahir a  la nit em sentia com bé amb mi mateixa sabent que estava bebent gintonic en comptes de ginlemon. Per això que diuen que la tònica va bé per la panxa. Evidentment en sóc conscient que no tenia sentit. Com l'hamburguesa amb ceva i formatge que vaig menjar per sopar. Però bé, és una lluita constant aquesta vida. M'he posat filosòfica per un mal de panxa.
Bé, aviam, siusplau que arribi ja la primavera. No suporto anar a una discoteca i portar penjat del bolso tres abrics, quatre jerseis, i una bufanda. Després se'm trenquen les tires i no entenc per què. I pagar guardaroba em fa mandra per tema cues i pel tema sortir a fumar. En fi, temazos ahir. Davinia d'OT3 i Camela. Jo estimo el Merlín però ahir Arena em va enamorar bastant. Petardeo màxim.
Doncs això, siusplau, primavera. Samarretes de tirants i jaquetes fines per anar pel carrer. Sol, vermuts als migdies i platges per les nits. Ho hem intentat aquest cap de setmana però només va ser un amanecer a la platja amb fred i aurums. Com es diu amanecer en català?
Crec que em vaig a fer un altre cafè. Avui volíem fer vermut abans de dinar però llevant-me a les quatre de la tarda és complicat. A més, els meus pares ja m'havien guardat uns musclos i unes gambetes. Esperava un dinar de paella però al final era mongeta tendra i patata. Tot i que ja m'ha estat bé. Últimament menjava fatal.
Bé, això. Primavera, siusplau, arriba ja i fes-me feliç.

Un petó, ja era de dia, en un carreró d'El Born

Si és de nit, alçeu la vista

Dilluns. 14 hores he dormit avui. No era la meva intenció. Vull mirar pel·lis i he de llegir lectures per classe. Es veu la diferència entre el vull i l'he de però la veritat és que a vegades em fa menys mandra llegir les lectures mentre vaig a classe que llevar-me d'hora per començar la llista immensa de cine que vull veure i no veig mai.
Segueixo mirant La Riera, Anatomia de Grey quan tinc el dia i How I Met Your Mother quan em ve la inspiració. Caso Abierto ja no puc trobar-ho a enlloc i em deprimeix enormement. També pot ser que no trobi res perquè la meva gràcia buscant enllaços és nefasta però m'hi he posat bastant en serio. Vull començar a veure Laberint d'Ombres en algun moment, pròximament, i donar la cara davant del malson que em va fer tenir por part de la meva infància: Gemma Aimerich a la meva finestra. A l'alçada del pànic que em feia imaginar-me que Jack Nicholson disfressat de Joker pogués passar pel passadís de casa meva. Per no parlar de la por que em feia quan a Cariño he encogido a los niños, Wayne Szalinski descobria l'escombra amb la que havia escombrat els seus fills. Uf déu meu, encara tinc esgarrifances només de pensar-ho. Puto Rick Moranis! Crec que intenta fer gràcia però fa més por que Christopher Walken. En fi, que miraré Laberint d'Ombres algun dia. Montse Germán, no et tinc por.
Aquí he deixat constància de la meva passió pel Cinema i la TV. Estudio això i només cito cinema dels anys 90 que em fa por. Bastant lamentable.
Ah, a tot això, al final resulta que no ho he aprovat tot aquest semestre. Que bé eeeh. Ah, no.

PRÒXIMA PARADA: ARRIBO TARD

Surto corrents de casa. He agafat la bossa amb el moneder, el tabac, les claus, la carpeta de la universitat, uns tres bolígrafs que no funcionen, el mòbil i el carregador per si se m’acaba de bateria de tant fer-lo servir. Vaig pel carrer mentre busco els auriculars roses que em serveixen per escoltar la ràdio abans d’entrar a la boca de metro. Un cop dins és absurd perquè no hi ha cobertura. Faig tard i miro el rellotge cada tres segons per veure si puc lluitar contra el pas del temps. És inútil.

El pitjor que et pot passar si vas amb el temps just és que el tren se t’escapi just al davant dels nassos. I això és el que ha passat. M’assec, desconnecto la música, ja sense cobertura, i em quedo mirant el cartell de la línia vermella combinant l’atenció amb els segons que passen al rellotge de l’andana. He d’entrar a classe d’aquí set minuts i jo aquí asseguda el banc de l’estació de Clot perdent el temps.

Ja és aquí. Pujo i observo a la gent. Em pregunto si algú està fent tant tard com jo i maleeixo no haver-me fet el dinar abans. Igual que dutxar-me, ordenar-me l’habitació o trucar al restaurant per reservar el sopar de divendres que ve que ho podria haver fet tot uns deu minuts abans. Total, ara em ve de cinc minuts i de poder o no fumar-me un cigarro de la boca del metro a la universitat.

Glòries. Encara segueix en obres una de les andanes i encara estic aquí. A la primera parada del meu trajecte veient com la gent puja i baixa. Em plantejo si el conductor no podria tirar recte fins a Universitat i avançar temps. Marina. Em plantejo que ja és divendres i que potser aquesta nit em passaré per aquí. Em canvio de mà la carpeta i miro el mòbil si han dit alguna cosa nova i divertida a Twitter. Quan surti de classe deixaré les coses a casa que vaig molt carregada. Arc de Triomf. Bé, recta final. Quan arribo aquí ja penso que m’estic acostant al centre. Tot és una il•lusió perquè són i cinquanta-vuit i confirmo que arribaré tard. Urquinaona. Aquí baixa i puja molta gent. Va, prou, siusplau! Feu els canvis ràpids i arranqueu el metro. Vinga va, que ja hi som. Agafo l’agenda de la bossa i busco l’aula on ara em toca. Amb el nou horari encara em faig embolics i comprovo trenta vegades el lloc on em toca la pròxima classe. Catalunya. Molt bé, ara penso que ja passen de l’hora i que potser era millor quedar-me a casa i arribar puntual a la següent classe. Ara és absurd plantejar-s’ho després d’haver fet cursa de relleus per la Meridiana abans de passar el bitllet. Universitat. Aquesta ha estat molt ràpida, potser és la distància més curta entre dues parades que hi ha a tota Barcelona. Segurament entre Encants i Sagrada Família és la distància més llarga. Reflexions que faig mentre arribo tard als llocs.

Pujo les escales mecàniques de la sortida que em deixa a la plaça Universitat. No m’he preparat el tabac i ho deixo per després. Almenys arribar deu minuts tard, només, i no quinze. Busco pel moneder el carnet de la facultat i agafo el carrer Tallers esquivant a la gent que va lenta mentre em queixo en veu alta. Valldonzella. Aquí estic.

Perdoneu el retard, m’he entretingut.

Però durant les nits divines, sempre podrem recordar

I a mi em pintaré cabells arrissats, ben llargs.

Dimecres, diria. Encara no tinc les notes oficials del primer semestre però tenen bona pinta. Bona pinta no per notazas sinó perquè crec que ho he aprovat tot. Recordo quan anava a segon d'ESO i el meu profe em va dir que passava neta el segon trimestre. M'ho va dir d'una manera tan eufòrica que, tenint en compte l'època en la qual ens trobàvem, primera edició d'Operación Triunfo, jo vaig reaccionar com quan algú cruzaba la pasarela. Mai em va comentar la meva flipada davant de totes les notes aprovades. Sort.
Dons si tot va bé, des d'aquell any no havia passat més això d'aprovar-ho tot a una avaluació. Fins que no estigui segura no li comentaré a la persona que quan ho sàpiga és capaç de penjar un cartell del balcó on hi posi "La Marta ho ha aprovat tot". La meva mare.
I parlant de la meva mare: estic mirant el capítol de La Riera per internet del dia 10 de novembre, mentre ella mira el del dia d'avui aquí al costat. I jo amb auriculars anti-spoilers. Surrealista. Tan surrealista com el que m'ha passat fa una estona el depiline: que em fessin les cames entre dues noies. M'he sentit Sandra Bullock a Miss Agente Especial.

Dani Alves, Johnny Depp y otras cosas de interés

Ai se eu te pego

Bé. Avui és un dia amb bastants esdeveniments importants. El primer, el menys important, he acabat examens. No sé ben bé com m'hauran anat així que la pròxima setmana que tinc vacances me la passaré resant per rascar els cincs. O els deus. Bona.
Bé. Segona cosa. Dani Alves: Ai se eu te pego. Ja està. La segona cosa és només un recordatori. Això. O sigui. Hola Dani.
Bé. Tercera cosa. Ja estem a punt aquí a Can Sants per connectar, quan ens demanin, con la casa. Gran Hermano. Siiiiiiiiiiii. Mercedeeeeees! Farem aquí tot el teatre d'entrar per la porta i presentar-nos amb nom i el poble d'on venim. Ens encanta. Ens apassiona.
Bé. Última cosa. ALERTA MÀXIMA! Piiiiiiiip piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip. ALERTA MÀXIMA!!!!!!!!!
Johnny Depp està solter i vosaltres tan tranquils seguint amb la vostra vida. Suposo que l'haurà deixat ell a ella, no? Potser la Vane ha deixat al Johnny...Jaaaaaaaaaaaaaaaajajajajaja. Al igual.
Bé. Conectamos con Johnny. Ai, con la casa.

Me gustas cuando dices que ya no te gusto

Las buenas costumbres

Ahir vaig descobrir l'aplicació de grooveshark pel meu mòbil. Sí, es veu que puc escoltar música gratis sense haver d'utilitzar youtube. Evidentment, només els dos primers dies perquè després em baixava la velocitat. Ahir a la nit volia anar a dormir aviat i vaig perdre dos hores recordant cançons de Dani Flaco que escoltava fa dos o tres anys, i cançons de les Spice Girls que no havia escoltat mai per mandra. Una mica de mandra si que fan, però crec que m'acabaran agradant. Les cançons dic. Elles ja m'agraden. Així, madurant.
Volia dormir vuit hores i al final n'he dormit catorze i mitja. Súper normal el tema. I ja he finalitzat la segona temporada de La Riera. Quan m'acabi el cafè m'aniré a la biblioteca perquè demà tinc l'últim examen i ja és hora que m'hi posi.
He tornat a fumar pueblo i resulta que d'aquesta manera em fumo els pitis més lents. Suposo que el ducados rubio de liar que em fumava abans era només sorra que servia per embrutar el bolso.
Estic pensant que la Judith de La Riera ha tornat d'on va marxar després d'abandonar els seus fills. No sé de què em sona això. Ja podrien haver canviat el nom, al menys. Però està molt bé aquesta sèrie. Ahir em vaig oblidar de mirar Toledo. M'hauré de posar una mica al dia, encara que no m'apassioni massa la trama. Rodrigo ja m'apassiona per la resta. Al final resultarà que el que fan actualment per la tele està molt bé. De fet demà torna Gran Hermano. Felicitat màxima e... Sí, m'encanta.

Petons entre camions

Amb el cor accelerat

M'estava pentinant els rínxols amb un raspall que em vaig comprar per reis. M'ha quedat un pentinat dels anys 50 sense voler-ho. Me l'he tret i m'he fet una cua de cavall. La típica cua que no em faig des de la foto de P5 del cole. És bo saber que puc fer-me pentinats de caso abierto. Creia que només podien fer-se amb cabells llisos.
Començo segona setmana d'examens. Me'n queden tres. El pròxim el tinc d'aquí hora i mitja i encara no he començat el repàs. M'he passat el matí escoltant Anna Roig, Daddy Yankee i Au se eu te pego. Ni tan sols he mirat La riera. Després de finalitzar amb la millor obra d'art catalana feta mai, nissaga, m'estic posant el dia amb capítols passats de La Riera. La miro en diagonal mentre passo apunts a net. Em veig venir que l'última repassada del temari la faré al metro mentre miro les fricades de Twitter. No sé on he deixat els auriculars. He de comprar tabac. Aproximadament formo part de l'1% que encara no ha deixat de fumar. Èxit. De masses.
Potser que dini i em posi a fer feina d'una vegada.
Repàs Haguéssim haguessin haguessis agraint agraïda agraït agrairem agrairàs estàs Rebentar Estalviï Havien Estàveu Disminuït Fèieu  sabien Traïen Traïes Hagués Augmentat Sogra Reduirem Reduiríem Reduiries M’havíeu dit quefóssiu Escarrasséssiu Entén S’aprèn Tiressin endavant Agraït Au vés Seduïssis Féssiu Aniríem Canviï Canviïn Rèiem Reien Trauran Apareixien Corbes Vinguessis Ben Transcorreguessin.
Normes d'ortografia. Potser si les poso aquí se'm queden més.

Feliç inici de la fi!

Eduard

Algú mirant aquest títol pot pensar: ai mira, ens desitja feliç 2012 i amb tot això del maies li ha volgut posar un to dramàtic a la felicitació. No. A mi realment ara mateix el que menys m'importa és l'any on visc de veritat. Com a molt em preocuparà l'efecte 2000 ja que mentalment em trobo actualment a l'any 1997, aproximadament, vivint a un poble preciós d'El Penedès que es diu Santa Eulàlia.
Sí. Avui acabo Nissaga de Poder. Val, he d'anar a comprar regals i estudiar pels examens que tinc la setmana que ve però això és bastant secundari. Són les 10 del matí i estic entrant en profunda depressió i encara no he començat a mirar els últims capítols. No vull avançar esdeveniments però s'aproxima un drama. No parlo d'spoilers, parlo d'aquí, a la meva habitació, jo.
Ai, me n'havia oblidat per complet. Torno al blog lavidaenmartee. Els Hamptons no m'inspiraven.
Estimats Reis Mags, a la fotografia que podeu observar aquí al costat es mostra el que vull trobar-me demà al matí al menjador com a regal. Res més, gràcies.

Què en sap el gat de fer culleres?

Foto del segle XVII aproximadament.

Divendres nit. Tres en punt de la matinada. Youtube. Nissaga 416. Demà és nochebuena. He de començar a plantejar-me buscar els gorros de papanoel per demà a la nit. A casa no tenim ni arbre ni pessebre. Èxit.
Avui he recollit la roba del menjador i l'he passat a sobre el meu llit. Miraré tres-cents capítols abans d'organitzar l'habitació.
El guardaroba de Padilla és un bon lloc per recuperar un llibre de primer de batxillerat. Cames de seda, la història d'una dona egocèntrica que ignora que la gent li ve a buscar els abrics mentre sona de fons gent fent veure que canta gospel mentre crida. Ah no, aquesta sóc jo.